Les rebaixes

(RS94.6 | Anem per feina | “La reflexió” | #03 25/01/2008)

A aquestes alçades de mes, segurament ja haureu “anat de rebaixes”, oi?

Bé, això si no ens importa un rave la llengua, perquè pitjor no es podia haver construït aquesta expressió... què vol dir anar de rebaixes???? anar de compres, s’entén, però anar de rebaixes !!!!

El que passa és que, ho diguem com ho diguem, tots, i sobretot totes, acabem caient en les urpes del consumisme ferotge que ens fa sortir a la caça de les gangues i a demostrar als altres qui és l’amo de les rebaixes...

Però aquesta lluita per aconseguir les millors peces no és igualitària, no. Les dones són molt més dures que els homes. Si no, no podrien sobreviure any rere any a les rebaixes... perquè, per començar les rebaixes com cal, cal matinar molt, que hi hagi temps per tot! Primer, toca sessió exhaustiva de maquillatge... que per un dia que pots sortir al telenotícies, s’ha d’anar ben guapa! Després cal anar al centre comercial amb suficient antelació com per agafar el segon lloc... sí, el segon, que el primer ja el té fix la senyora aquella del telenotícies i de les portades de diaris de tots els anys... que sembla com si els mitjans ja quedessin amb ella d’un any per l’altre... “apa, fins la propera i... no es posi camises de ratlles que van fatal per la tele”

Després, quan s’obren les portes (que per cert, el segurata que obre la porta ha de posar-hi pebrots!, que jo prefereixo un Mihura abans que la marabunta femenina disposada a capturar la millor ganga en el millor temps possible), quan s’obren les portes, cal sortir esprintant cap als taulells on la roba està endreçada i ben col·locadeta... els primers 30 segons... perquè de seguida acaba tot convertit en enormes piles multicolors de coses barrejades... ... I si per casualitat tens la sort que una dependenta passi a prop teu, te l’agafes i penses ¡que bé!, ara sí que trobaré alguna cosa que valgui la pena, que aquesta noia tan amable m’ajudarà! Però les dependentes... en època de rebaixes... tenen una frase talismà que repeteixen a mode de tantra mirant cap a la pila: “el que hi ha està aquí” “el que hi ha està aquí” ...que t'ho mires i dius... si fico la mà aquí dins, la puc perdre! I això no és el pitjor, és més preocupant que amb coses com el “si no queda satisfet li tornem els seus diners”... allò que compris a les rebaixes, se l’ha emprovat tota la població... des del temps de la República... vaja, que els jerseis ja venen amb les ‘boletes’ fetes i tot!

Cal anar amb una mica de compte, perquè les rebaixes són fantàstiques sobretot per als comerciants... perquè no totes les rebaixes són a favor del consumidor... n’hi ha que són en contra... perquè... a les rebaixes no sempre trobes allò que hi havia a la botiga... ahir... que de vegades tot el gènere és diferent... que penses... això és velocitat i no la del Fernando Alonso. I, és clar, aquestes transformacions acostumen a ser per anar a pitjor, que apareixen peces de roba que creies extintes fa dècades... o que sembla que les hagi cosit algú amb pàrquinson i amb un únic braç!

Però en el fons, res d’això no ens importa, no... perquè un cop que has decidit ‘anar de rebaixes’... ja no pots reprimir l’impuls irracional del cervell de gastar diners en coses de dubtosa utilitat i de molt més dubtosa necessitat... ¿Qui no ha dit mai, anant de rebaixes, frases del tipus “em compro aquesta samarreta perquè, si no m’agrada pel carrer, me la puc posar per estar per casa” o “ara no se m’acut perquè em pot servir això, però pel que costa, m’ho quedo i ja pensaré alguna cosa”? I d’aquesta manera, acabem tots carregats amb 20 bosses, amb 20 samarretes per estar per casa, amb 20 mitjons de 20 colors per combinar amb qualsevol roba que ens posem, 20 andròmines inútils... i 20 ulls de poll d’haver estat tot el dia desplaçant-nos a 2 passos per hora i de fer cues interminables als emprovadors, a les caixes, als caixers...

Una qüestió en la qual cal fixar-se també són els cartells promocionals... sí sí, aquests cants de sirena de la nostra època, que ens empenyen a entrar als establiments seduïts pels “descomptes fins al 50%”... que sovint comences a buscar i a remenar i no acabes de trobar els del 50%... que dius, segur que aquest se l’ha endut ja la tia del telenotícies. I parlant de parar atenció, si trobeu un cartell que digui “50% de descompte en pilotes”, abans de treure-us la roba... assegureu-vos que no es tracti d’una botiga d’esports.

Bon cap de setmana i... bones compres!

La passada dels “burros”

(RS94.6 | Anem per feina | “La reflexió” | #02 18/01/2008)

Aquesta setmana ha estat la setmana dels “burros”.

I ho ha estat en sentit ampli.

M’explico: hi ha molta gent que pensa que a aquestes alçades, ja ben entrat el segle XXI, cal ser una mica burro per voler posar lletra a l’himne estatal; que no és de persones modernes anar buscant lletres per cantar quan algun dia algun esportista guanyi una medalla o per quan algun dia la selecció espanyola guanyi un mundial. Però si a més, tenim en compte la sensibilitat de l’estat espanyol i de les comunitats que han perdut l’afecció, trobar una lletra que no ferís ningú no era fàcil... i quan l’han trobat, resulta que no agrada a ningú perquè no diu res. No, si per fer un bon himne el que cal no són bones intencions, el que va molt bé és tenir un bon enemic... i si no, mireu La Marsellesa o Els Segadors... Però pel que s’ha de ser, no una mica, sinó molt burro és per retirar la lletra la mateixa setmana que s’ha triat. Heu vist la cara que se li ha quedat al manxego que havia guanyat el concurs? És com si després que et toqués la grossa de Nadal els de la loteria diguessin “no ens acaba d’agradar el número que ha sortit i l’anul·lem... però no patiu, que traurem un altre...” Sí home, i un bé negre!!!

Però... deixem de banda els burros olímpics i centrem-nos en els burros de Sabadell. I no, no estic parlant dels que perden la setmana donant voltes a si el PSC té un pacte secret amb el PP o si no el té... que ara que s’acosten eleccions generals és normal que tothom adopti actituds del tipus “seño, aquest nen m’ha mirat”. No, em refereixo als burros que cada dia de Sant Antoni Abat surten en cercavila per la ciutat. Que més que un cercavila sembla una processó, que a alguns d’aquests animalots només els fa falta la corona d’espines per dir que han passat tot un calvari. Perquè, no ens enganyem, els cavalls i rucs del segle XXI tenen una vida més aviat plàcida i de cop i volta, el dia que festegem el seu patró, els posem a treballar com fa cent anys, arrossegant carros, que fins i tot buits, deuen pesar un ou. Vaja, que és com si el dia de la dóna treballadora les dones haguessin de celebrar-ho fent jornada de sol a sol, com fa un segle. Quina festa més maca! Una passada!

I que me’n dieu dels qui organitzen la Passada? Què passa? Que són funcionaris i volen plegar com abans millor? Perquè si no és això, no s’explica perquè comencen la Passada a dos quarts de cinc!!! Què no saben que els nens encara són a escola? Bé, aquesta qüestió afecta més els nens de la zona nord, perquè els nens escolaritzats al centre tenen la sortida d’escola gairebé sincronitzada amb l’arribada dels burros al Passeig... De fet, ara em ve a la memòria que quan jo era nen i vivia a la zona nord, tampoc no m’afectava tant, perquè aquella tarda era la Passada i jo... passava d’anar a escola, que el que tocava era agafar més caramels que ningú. Però no us penseu que això d’arreplegar caramels és tan fàcil; els pobres nens s’han d’enfrontar amb un exèrcit de jubilats i jubilades disposats a donar la seva vida per agafar uns quants caramels... que si tiressin bitllets de 10 euros no s’esforçarien tant, però pels caramels sí, pels caramels val la pena jugar-se la fractura de pelvis. Total... si després no se’ls poden menjar, que els puja el sucre!!!

I el que tampoc no és fàcil és ser un animal diferent dels cavalls el dia de Sant Antoni. Perquè és clar, els cavalls i els burros són els protagonistes “megaguais” de la jornada, que desfilen per la ciutat i, que amb una mica de sort, se n’aniran de gira per les terres del principat... si és que els cavalls són com el Bisbal del món animal... però què passa si t’ha tocat ser gos o gat o hàmster? Aquí no hi ha desfilada que valgui, el que pot passar és que el teu estimat amo et col·loqui un elegant jersei multicolor i et porti a que un cura et beneeixi... Si us fixeu bé, a aquests se’ls reconeix perquè se’ls queda cara... d’això... de beneits.

I si voleu “flipar en colors”, intenteu aparcar al centre el dia de la Passada entre les 5 i les 7 de la tarda... i ja veureu... això sí que és UNA PASSADA!

Apa, no sigueu burros i passeu un bon cap de setmana!

Què boniques són les festes de Nadal!

(RS94.6 | Anem per feina | “La reflexió” | #01 11/01/2008)

Un any més, s’han acabat les festes de Nadal i tot torna a l’habitual rutina.

Però... us heu parat mai a pensar què boniques són les festes de Nadal? Jo crec que és l’època de l’any més especial per a tots, pels nens i pels grans.

Quan ets nen, és un temps màgic: tens mig mes de vacances i a més, de les bones, sense gaires deures; que són festes per gaudir en família i per anar a passar-s’ho bé a algun Saló de la Infància o a alguna fira més o menys esportiva de la qual algú dirà que ha estat un acte “inflat”.

A més, als cinemes d’arreu arriben pel·lícules que fan volar la nostra imaginació amb una multitud d’abelles lluitant pels seus drets, algun que altre món màgic i sense que faltin les encantadores princeses encantades.

Per tancar el període, aquells reis de l’Orient que van portar or, encens i mirra al nen Jesús, venen any rere any per portar-nos l’equivalent de la nostra era: barbies, play stations i ipods. I hores abans del gran repartiment, ens delecten amb una gran cavalcada perquè els puguem veure de prop. Que per cert, per haver fet un viatge tant llarg i en camell, no fan gaire cara de cansats, no. Fan més aviat una cara quotidiana, d’estar per casa, com si fossin veïns. Pura màgia, ¡què boniques són les festes de Nadal!

En canvi, quan ets adult. Bé, adult amb una certa edat, que els adults de 18 es tanquen a una disco o un after a moure el cos com si fossin abelles, proven d’evadir-se cap a mons “màgics” i busquen desesperadament una princesa o un príncep que els encanti. Al que anava, quan ets adult, la teva percepció del món és una altra; et fixes més en els detalls. Te n’adones per exemple, que junt amb les tradicionals llums de Nadal ­–per ser més precisos hauríem de dir llums “de desembre”, que cada any s’encenen més aviat, que si seguim així, d’aquí a uns anys només s’apagaran les nits en què toqui eclipsi, perquè no eclipsin la seva bellesa–; bé, com anava dient, junt amb les llums de Nadal, s’han instal·lat als nostres carrers una munió de papanoels escaladors de façanes, que sembla com si la cocacola hagués clonat fins l’infinit una mena d’spiderman grassonet ansiós per conquerir els dominis dels reis de l’Orient. Que tu vas i dius, jo sóc més dels Reis, que Santa Claus és de fora, el que és nostre és el nen Jesús. És clar, si Betlem queda aquí, a tocar del Ripoll !!!

Pels adults, les festes de Nadal comencen abans... i és que a mitjan desembre ja acabem els emails de feina amb un “Bon Nadal”, un “Bones Festes” o, en atacs extrems de cursileria amb un “amb els meus millors desitjos per a l’any nou”, quan el que realment pensem és “va, capullo, a veure si espaviles i em fas arribar l’informe que em deus fa una setmana”. Però l’esperit nadalenc ens guanya un i un altre cop, i no podem evitar reenviar aquells emails transmissors de pau, amor i bons propòsits que, a més, et portaran sort d’aquí a set dies i que l’Arnau Torres no va reenviar i se li va cagar un colom a sobre. Sort no sé si porten, però el que sí que porten és al col·lapse de la bústia electrònica perquè no hi ha Déu que sigui capaç de donar a l’abast amb la neteja de la safata d’entrada.

També observem, els adults, que hi ha molt més moviment que el que és habitual. Moviment de masses de gent com nosaltres intentant comprar moltes coses per si els Reis tenen un contratemps i no hi arriben. I aquí trobem la prova irrefutable de la connexió extrasensorial entre els nens que els possibilita fer coses col·lectivament sense parlar-ne: es comuniquen per “ones alfa” o per telepatia... o més aviat per antipatia, perquè per alguna misteriosa raó, tots els nens volen allò que aquell any els fabricants de joguines han decidit, amb gran visió de mercat, produir poc, convertint així les avorrides compres en una aventura que ja voldria per ell l’Indiana Jones. Però no ens desanimem, no. I anem pel carrer amb un somriure d’orella a orella, saludant-nos cordialment i desitjant-nos el millor... que de vegades, mirant algú penses, ¿de que rius “gilipollas”, que demà és Reis i encara necessites trobar quatre jocs esgotats?

Però el que fa més especial les festes de Nadal, són els valors que transmetem als infants, a aquells que en el futur seran qui conduiran la nostra societat. Durant el període de Nadal, ens dediquem a fomentar valors com la il·lusió, l’esforç, la tradició: i per fer-ho, vull dir per fomentar aquests valors, no se’ns acut res millor que explicar-los que els Reis d’Orient, acompanyats dels seus camells, reparteixen regals durant la nit a aquells nens que durant l’any han estat bons minyons (o que ho hagin intentat); o que cal donar de menjar al tió cada nit perquè d’aquesta manera, la nit de Nadal ens cagarà llaminadures. No, si quan ens posem a buscar maneres de transmetre valors, els adults som l’hòstia!!!

I, en relació amb la feina dels Reis; que vaja per intensa que sigui no es poden queixar, que només treballen un dia l’any; jo em pregunto... això d’entrar a totes les cases per la nit... com casa amb les lleis de la física? i amb les de la fiscalia?

Pura màgia! Si és que... ¡què boniques són les festes de Nadal!