27 de juny 2008

Internet

(RS94.6 | Anem per feina | “La reflexió” | #24 27/06/2008)

Us heu parat a pensar com de ràpid ha evolucionat el món en els darrers anys... De fet, quan al 1981 IBM va treure al mercat el primer PC... ningú no podia imaginar que al 2008 hi hauria més de 1.200 milions d’usuaris d’una cosa anomenada Internet! I el boom d’Internet ha anat parell amb l’expansió d’altres tecnologies, com ara la telefonia mòbil, o la televisió per cable o per satèl·lit... que quan jo era petit, la televisió tenia 2 canals... i si, després de veure l’episodi setmanal de Mazinger Z no en tenia prou i em volia quedar més estona davant la ‘caixa tonta’, el meu pare acabava dient “ves a jugar al carrer, que et quedaràs tonto!” I avui dia, resulta que els joves que ara tenen 20 anys, han vist 20.000 hores de televisió, han jugat 5.000 hores amb una videocònsola, ha parlat unes 5.000 hores per telèfon i han enviat i rebut uns 250.000 SMS... que això sí que té mèrit, perquè costa molt d’entendre, que els missatges acaben sent “t q m, xxx” i... així fins a dos cents cinquanta mil !!!!

Doncs bé, tota aquesta gent que ens ve al darrera com un tsunami i que són nadius digitals, no acaben d’entendre certes pràctiques “arcaiques”... M’explico amb un exemple d’un amic que explicaré en primera persona perquè sona més fàcil: l’estiu passat, de vacances, vaig dir... “enviarem una postal a l’àvia”, a la qual cosa el meu fill de 8 anys va dir... “i perquè no la truques?”... i jo l’hi vaig explicar... “perquè li farà il·lusió rebre una targeta postal, que això de les postals és una tradició, bla, bla, bla”... Quan vam iniciar el procés d’enviar la postal... encara va flipar més... primer has d’anar a comprar una tarja postal, després buscar un lloc on comprar un segell... i aquí torna la pregunta, “però perquè no la truques?” “que no, que és més maco això de la postal”, després cal trobar una bústia on dipositar la postal... “i perquè no la truques?” “que no, que li farà més il·lusió la postal”... finalment, quan les vacances es van acabar, vam anar a visitar l’avia, i vaig fer la pregunta de rigor “que t’ha arribat la postal?” “no”... i el meu fill... “veus, ja et deia jo que la truquessis”... i és que aquests nens estan acostumats a la immediatesa que ofereixen les noves tecnologies i fins i tot el correu electrònic els sembla una mica “antiquat”... No fa gaire, es va fer una enquesta a nens de primària sobre Internet i les noves tecnologies, i a la pregunta “què és el correu electrònic?”, les respostes més significatives eren “allò que el meu pare té a la feina” o “serveix per quan no te’n recordes del Messenger d’algú, preguntar-li”... i és que el correu és això... correu, i no deixa de ser una versió ‘tecnologitzada’ de la postal... que has d’anar a buscar a un lloc on es pot estar esperant... tot el temps que calgui... sense garanties que el destinatari el miri avui, demà... o mai... i els nostres joves estan acostumats a portar el mòbil a la butxaca i a enviar i rebre SMS que són instantanis... i ara que s’estan estenent les xarxes WiFi de lliure accés per cada cop més punts dels municipis... i que els terminals de telefonia tenen cada cop més prestacions... ja hi ha molts joves que porten el Messenger a la butxaca... així que això d’enviar correus... sembla una pràctica del segle passat...

Jo, com que no vull perdre el tren, vaig anar a una interessantíssima jornada sobre com podem utilitzar les eines d’Internet i altres tecnologies per estar “al dia” i millorar professionalment... i vaig veure, gràcies a un ponent que curiosament era d’aquí, de Sabadell, que era necessari fer un pas endavant i explotar al màxim totes les possibilitats que existeixen per fer la feina de manera més efectiva, disposant de més informació i compartint més fàcilment la teva experiència amb la d’altres... En resum, que ara utilitzo el paquet d’iGoogle que em facilita molt la vida, perquè tinc el Google Reader per llegir les subscripcions d’RSS, el Gmail per enviar i rebre correus, el Gtalk, el Messenger i l’Skipe, per comunicar-me, el Blogsearch per trobar qui diu què a la xarxa, mantinc el meu perfil actualitzat al Facebook, al MySpace i al LinkedIn, que les xarxes socials són molt importants, tinc un bloc per compartir les meves experiències o idees... penjo fotos a FlickR i a Picassa i sovint, faig muntatges en vídeo que pujo a Youtube... total... que gràcies a en Genís, ara no em queda prou temps per fer la feina... ni per anar a fer unes cerveses al bar... però... tot sigui per no perdre el tren dels avenços tecnològics...

Bon cap de setmana i, ens trobem a la xarxa !

20 de juny 2008

Vacances escolars

(RS94.6 | Anem per feina | “La reflexió” | #23 20/06/2008)

Ja són aquí les tan esperades vacances escolars... tan esperades i tan temudes, que tot depèn des de quina òptica t’ho miris.

I és que allò que els escolars de totes les edats esperaven amb tantes ganes... que aquestes setmanes el calendari s’ha convertit en un compte enrere, les merescudes vacances d’estiu, per als pares són, com a mínim, desmesurades. Perquè ara que està tan de moda això de la conciliació de la vida laboral i la familiar... intentar conciliar qualsevol vida laboral amb tres mesos de vacances del nen, sembla una mica... impossible! Tot i que com que la feina ha evolucionat molt... i ja no treballem com abans, que ara som experts en allò que s’anomena “habilitats directives”... hem aprés a acarar les situacions de conflicte amb noves maneres, amb noves eines i amb tots aquest recursos de la gestió moderna... en resum... que com ens han ensenyat a delegar... deleguem això de fer-se càrrec dels nens... i ho deleguem... en primera opció als avis... que ja se sap... tota una vida dedicada als fills per obtenir com a recompensa... tota una jubilació dedicada als nets. Si no hi ha el recurs avis... llavors deleguem aquesta tasca en... els casals d’estiu, els cursos d’activitats diverses... tot i que aquestes delegacions són de pagament, amb la qual cosa, aquestes “meravelloses” vacances escolars dels nostres fills no només ens provoquen estrès per tot allò que hem de fer per garantir que mentre continuem treballant algú se n’ocupa d’ells, sinó que també afecta la nostra economia domèstica... sovint amb tarifes salvatges... però què podem fer... Jo crec que si ens donessin als pares també tres mesos de vacances... no sé... ben pensat... no sé si estem preparats per a una cosa així...

En qualsevol cas, any rere any ens trobem amb la necessitat de gestionar la desigualtat de temps... desigualtat perquè als nens els hi sobra temps per fer de tot i més i als pares ens en falta per organitzar la vida familiar... i continuar treballant... no si al final està clar que el problema és haver de treballar... bé al final i al principi, que ja sabeu que el treball és un càstig diví... Bé, això, que cada any ens trobem amb la mateixa situació... els nostres horaris i els dels nens col·lisionen... i aquest any, per fer-ho amb més gràcia, hem avançat la situació al dijous... no sigui que tinguem per endavant tot un cap de setmana per planificar com abordar la situació... no, millor comencem des de dijous al migdia... que ens va la marxa.

I, parlant de marxa, segur que hi ha molta gent que marxa de pont, que aquest any Sant Joan fa que encetem les vacances escolars amb un bonic pont perquè tinguem prou temps per anar a tirar petards... que és curiós, que tothom es queixa de la crisi i la majoria diu que té problemes per arribar a final de mes, però a les botigues de venda de petards hi ha cues que ni a les gasolineres quan s’anuncia vaga de transportistes... i la penya surt amb unes bosses que dius... vinga... a cremar el barri... i la nòmina !!!! Que jo no acabo de trobar la gràcia a això dels petards... bé dels petards... en molts casos de la pirotècnia, que hi ha gent que són uns autèntics professionals i comencen... amb una traca, combinada amb una font lluminosa que troba continuació amb uns coets que pugen cel enlaire per esclatar en una simfonia de colors que es complementa amb un volcà que desprèn fum de colors canviants que quan els veus com gaudeixen... dius hòstia... com s’ho ha passat aquest paio els darrers 10 minuts !!!! ...i per només 300 euros !!!

En fi, que tenim per endavant un cap de setmana llarg... per fer el petard sense que estigui mal vist, per marxar de pont... amb el cotxe carregat d’explosius, per cremar la pasta ...sense que ens importi el soroll de fons... i per plantejar-nos com ens organitzarem a partir de dimecres quan haguem de tornar a la feina.

I acabo, que és divendres i encara he d’anar a comprar petards, he de carregar el cotxe per anar a fer cua a l’AP7 i he de trucar les àvies per veure què fan dimecres...

Bon cap de setmana, petards!

Divendres 13

(RS94.6 | Anem per feina | “La reflexió” | #22 13/06/2008)

No sé si heu parat atenció a la data... però avui és divendres 13... sí, ja sé que aquí el dia ‘xungo’ és el dimarts 13, però com que la globalització és un fet i els americans s’estan fent els amos del món... el divendres 13 també és un dia... preocupant... bé, preocupant si ets superticiós!

Jo... jo no sóc supersticiós... que això de ser supersticiós... porta mala sort! I no és només un joc de paraules, no... és una convicció. M’explico... si et repeteixes mil cops que avui, pel fet de ser dia 13, et passarà alguna cosa dolenta... segur que t’acaba passant qualsevol desgràcia, perquè et dedicaràs a treballar perquè sigui així. Perquè a veure, per començar... qui va decidir que el 13 era un número dolent? I perquè tantíssima gent li va fer cas... si ara jo decideixo proclamar als 4 vents a partir de demà que el 27 és el número de la mala sort... ningú no em farà ni cas... i si algú em fa cas serà per petar-se de riure i per dir que m’he begut l’enteniment... però el paio que va dir el mateix per al 13... aquest sí que tenia influència... Fins i tot, hi ha gratacels que no tenen pis 13... bé, pis 13 sí que n’hi ha que l’ordre dels números és l’ordre dels números... el que passa és que li col·loquen el 14... com qui no veu la cosa... o fins i tot trobem megacampions del motociclisme que asseguren haver guanyat 12+1 campionats del món...

Però no s’acaba aquí la cosa... i la data d’avui és perfecta per dedicar-hi uns minuts a pensar una mica perquè som supersticiosos... perquè per molt que no volguem admetre-ho... tots, absolutament tots, som supersticiosos... De totes maneres, hi ha dos tipus de persones supersticioses: els supersticiosos perquè sí i els supersticiosos per... si de cas. Perquè qui no ha escoltat algun cop algú que diu “Jo no sóc supersticiós, però no deixo les tisores obertes... per si de cas!” Què vol dir “per si de cas”? O quan veiem un gat negre allà davant... canviem de vorera per si de cas, no passem per sota una escala... per si de cas, quan ens llevem posem a terra primer el peu dret... per si de cas, no obrim el paraigües dins de casa... per si de cas, si aboquem la sal damunt la taula, Déu no ho vulgui, hem de tirar un grapat de sal per sobre de l’espatlla... per si de cas. Que ben mirat... aquí ja comencen les contradiccions... perquè resulta que si et cau la sal... porta mala sort i per contrarrestar aquesta mala sort el que cal fer és tirar més sal... però per sobre l’espatlla. Que el problema sembla que rau en quan la sal cau sobre la taula... però i si estàs a un restaurant i quan tires la sal per sobre l’espatlla cau a sobre d’una altra taula... què passa? S’anul·la la mala sort o es multiplica per dos?

Hi ha d’altres fenòmens d’aquests que tenen serrells pendents de concretar. Per exemple, si trenques un mirall tindràs 7 anys de mala sort... i si el mirall és d’aquests d’augment què? I si era un retrovisor... la mala sort et vindrà pel darrera? O un altre consisteix en que si et mira un borni tindràs mala sort... i si són dos? És doble mala sort o s’anul·len? I si un borni mira un gat negre que li creua pel davant... qui surt pitjor de la trobada? Bé, que hi ha algunes coses poc concretes...

I hi ha algunes d’aquestes supersticions que estan... podríem dir... antiquades... per exemple, si trobes una ferradura... això és bona sort... una cosa, quants de vosaltres s’han trobat mai una ferradura pel carrer... cagarros de gos, els que vulguis, però ferradures !!!! I parlant de cagades de gos... trepitjar merda també era bona sort... i dic era perquè actualment hi ha carrers on el que sembla un miracle és no trepitjar-ne cap... però bé això ja no és superstició... això és que hi ha alguns propietaris de gossos que són molt maleducats!

Bé, també hi ha versions modernes d’aquestes supersticions que seguim... per si de cas... qui no ha rebut un correu electrònic d’aquells que t’expliquen que no-sé-qui va trencar la cadena i llavors se li va cremar la casa just l’endemà que li havia vençut l’assegurança i quan sortia corrent del pis el va atropellar un cotxe... i tot per no haver reenviat un senzill correu a 20 persones... que penses... mira que arriba a haver-hi gent burra! Com poden creure en aquestes tonteries... ai! però “bueno”... vaig a reenviar-lo... per si de cas!

Bon cap de setmana i aneu amb compte... per si de cas!

6 de juny 2008

666

(RS94.6 | Anem per feina | “La reflexió” | #21 06/06/2008)

Avui és el dia 6 del mes 6 i en dues ocasions, una pel matí i una altra per la tarda han estat les 6... tot plegat tres 6... o el que és el mateix 666, el nombre del diable... i el motiu de començar així la reflexió d’avui no és perquè tingui una sobredosi de programes d’esoterisme, no... és perquè el diable s’ha tornat a personificar en un personatge públic dels mitjans de comunicació espanyols... i com no podia ser d’altra manera... ha triat en Pedro Jota... I és que ahir el diari El Mundo obria la portada destacant la campanya que la Generalitat i altres organitzacions han encetat per fomentar l’ús social del català entre els nouvinguts amb el lema “Parla’m en català”... i com que hi havia pel mig la mà del senyor de l’avern, la portada del pamflet d’en Pedro Jota titulava... “Campanya de la Generalitat perquè els immigrants rebutgin l’espanyol”. I dins el cos de la informació, per posar-li un nom al text que seguia, destacaven negativament que es fomenti l’ús de la nostra llengua entre els immigrants amb arguments tan clars com que aprendre català serveix per ajudar als nens que van a escola o per facilitar les relacions socials... Tot plegat... perillosíssim... Jo no sé quins diabòlics interessos mouen a tota aquesta colla de la caverna mediàtica, però el que sí que puc constatar és que no desaprofiten la mínima ocasió per carregar tintes contra Catalunya, amb l’únic objectiu d’encabronar la gent de la resta de l’estat espanyol i fomentar la catalanofòbia... Que resulta paradoxal que aquesta colla, l’eina de treball dels quals és el llenguatge, o el que és el mateix, les paraules, desconeguin, segurament per pròpia voluntat moltes paraules... paraules com tolerància, pluralitat, riquesa lingüística, diversitat, respecte, democràcia... Bé... tornant als interessos de la seva mala fe... igual sí que estan clars els interessos... el Pedro Jota i d’altres destacats personatges de la faràndula comunicativa més carca, tanquen files amb el sector ultra del PP espanyol... aquells que sostenen que l’espanyol és una llengua perseguida a Catalunya...

Potser estaria bé que vinguessin a fer un tomb per Barcelona a veure si se senten perseguits per parlar en espanyol... però potser no tenen cap interès a venir perquè igual s’adonarien que la llengua que perilla és la nostra, el català... i veurien que és molt més fàcil prendre un “cortado” que no pas un tallat... o que només el 2% de les pel·lícules que passen els cinemes són doblades al català... i la seva integritat espanyolista els desaconsella conèixer la veritat... és millor, segur que com a mínim més rendible, fer demagògia barata sobre la realitat lingüística de Catalunya.

En qualsevol cas, sembla que comencen a estar de pega... perquè un altre destacat membre de la caverna mediàtica espanyolista, en Jiménez Losantos, porta uns dies seient al banc dels acusats... que ja té gràcia la cosa, que amb totes les bestieses que ha deixat anar a tort i a dret aquest individu... hagi acabat anant a judici... demandat per injúries greus per un membre del seu estimat partit... tot i que és un membre del sector, podríem dir, més centrista, que també ha estat víctima predilecta de l’ultradretana postura d’en Losantos...

Sigui com sigui, sembla que no ha aconseguit enredar la Sala i el fiscal va deixar clar en la segona i darrera sessió del judici que el que Losantos intenta defensar sota l’aspecte de la llibertat d’expressió és, en realitat, el seu dret personal a insultar a qui li vingui de gust... Pel que sembla... serà un gust que li sortirà per “un pico”... ja tocava... Fixeu-vos si les ha fet de grosses que fins i tot la conferència episcopal s’està plantejant la situació de la COPE... al final... tots aquests manipuladors de la realitat sembla que acaben desemmascarats... i la seva màscara no és com la de “El Zorro”... no, que aquests no tenen bones intencions.

De totes maneres, encara hi ha molta feina a fer per posar les piles a la societat catalana i, som molts, els que ens passem de manera quasi automàtica a parlar en espanyol quan l’interlocutor té dificultats amb el català... quan en la majoria de casos el millor que podríem fer és mantenir la nostra llengua per ajudar-los en el seu procés d’aprenentatge. I pel que fa a les empreses... l’odissea de l’Ulises semblarà un passeig en les golondrines si la comparem amb el camí que ens queda per recórrer... sobretot si tenim en compte que les grans empreses... com la Warner o l’Ikea... semblen ignorar l’existència del català... si fins i tot la premsa catalana la llegim majoritàriament en espanyol... En fi, que tenim molta feina per fer i molts enemics amb les estilogràfiques ben esmolades...

Bon cap de setmana i... traieu la llengua !

30 de maig 2008

El chiqui aigua

(RS94.6 | Anem per feina | “La reflexió” | #20 30/05/2008)

No sé si sou conscients que el nostre és un país de xaranga... bé... el país aquest d’aquí al costat, aquell que té al nom una lletra que el nostre alfabet no té... com deia, Espanya és un país de xaranga i de pandereta surrealista... i sí, això ve al cas de que han estat uns còmics... en Buenafuente i la seva cort... els que han revifat un festival caspós i passat de moda que, tret de l’excepció del fenomen de la primera edició d’Operación Triunfo, no interessava més que a una colla de freakies... Doncs bé, el que va començar com una broma de l’equip del Terrat... ha acabat per convertir el festival d’Eurovisión de 2008 en una de les edicions amb més interès per part de l’audiència... I és que Rodolfo Chiquilicuatre ha generat passions i rebuigs... alguns amb més consistència que d’altres... perquè si sou prou freakies com per haver seguit el procés, sabreu que en la gala on va ser triat pel públic, el megafreaky, l’Uribarri, va mostrar la seva més enèrgica repulsa... per acabar... suposo que per interessos més pràctics... combregant amb el moviment chiquilicuàtric i defensant la gosadia de la televisió espanyola d’aportar un toc d’humor a un festival com l’ Eurovisión... no, si ja ho diu una dita catalana... “pagant, San Pere canta”.

I el més bo de tot, és que no ha quedat del tot malament, no, que va obtenir un bon grapat de punts que ha fet que Chiquilicuatre sigui un dels representants espanyols més ben classificats dels últims anys... però vaja, tots hem vist any rere any com funciona això de les puntuacions d’aquest festival... i és igual què cantis... vaja, que si hi anés Manolo Escobar i cantés “l’estaca”... segur que Andorra, França i Portugal acabarien dient allò de Spain, 10 points, l’Espagne, 10 points... Total, pur teatre i tota la parafernàlia de les votacions... dels SMS... es podria estalviar molt senzillament... que donin paper i llapis a l’Uribarri i que faci ell la classificació... hi haurà menys feina, guanyarem temps i el resultat serà el mateix...

En Buenafuente és també una mica freaky, bé una mica una mica... potser molt freaky! Sí, perquè sembla que això d’Eurovisión l’interessa força... perquè la conya aquesta ja dura... que fa uns anys ja van atacar amb en Josmar i el seu tema “és superfort”... no sé, aquesta fixació... dóna que pensar!

I si la chiquilicuatrada de la penya del Terrat és surrealista... molt més surrealista és la situació de l’aigua a, ara sí, el nostre país, Catalunya.

Després que a l’abril no tinguéssim les “aigües mil” que promet la tradició de dites i frases fetes... ara tocava “cada dia un raig”. Jo no he vist els raigs, però em fa l’efecte que darrerament hem recuperat el temps perdut i han caigut les aigües mil de l’abril... especialment durant els caps de setmana, que ja podrien els del Meteocat fer que plogués en dies laborals, que els dissabtes i diumenges... i no estic dient cap bestiesa, que si l’home ha desenvolupat una capacitat tecnològica suficient com per enviar una nau espacial fins al planeta Mart, fer baixar un robot que fotografiï el planeta i enviï les instantànies... no pot ser que no siguem capaços de controlar els núvols... el que passa és que no volen...

Però vaja, la part surrealista és que mentre les pluges de maig que portaven les aigües mil d’abril han fet créixer significativament el nivell dels embassaments, s’ha mantingut el decret de sequera (tot modificant-lo, perquè es pogués mantenir) per si de cas. I, per si de cas, l’altre dia van obrir comportes a diversos embassaments, perquè plovia massa... no fos que s’omplissin més del compte... i com que el que passava de la ratlla era la pluja que queia... resulta que l’Ebre porta massa aigua i en determinats punts, com ara Miravet, s’ha desbordat i ha negat hectàrees i hectàrees de terreny. Hectàrees de terreny de les terres on la gent s’oposa al transvasament d’aigua de l’Ebre cap a Barcelona, perquè es poden quedar sense aigua... però no era que ara en tenien massa? En resum, que els darrers esdeveniments climatològics han fet possible que a Catalunya tinguem, al mateix temps, el decret de sequera vigent i l’Inuncat activat. És a dir... no podem omplir les piscines perquè hi ha sequera, però tenim en marxa un pla especial d’emergència per inundacions... lògic... sempre hi ha hagut inundacions de secà i sequeres desbordades...

No sé jo... pensant-ho bé... si el freaky era en Chiquilicuatre... o si ho som tots!

Bon cap de setmana i agafeu el paraigües i la cantimplora!

23 de maig 2008

Humans... animals

(RS94.6 | Anem per feina | “La reflexió” | #19 23/05/2008)

No sé si esteu al cas, però dilluns el Parlament Britànic va aprovar una llei que permet la creació d’embrions híbrids d’humans i d’animals, amb finalitat científica. I aquesta decisió de creuar els homes i els animals ha aixecat moltes veus a favor i, sobretot, en contra, perquè això de crear “noves espècies”, ni que sigui només en fase embrionària, fa una mica de “yuyu”. I això és només el començament... qui sap per quins camins avançarà aquesta recerca en el futur... potser d’aquí unes dècades Batman, Spiderman i Catwoman seran una realitat...

Però de totes maneres, no sé perquè ens sorprenem perquè la ciència avanci i faci possibles, en el futur, coses que semblen més pròpies de la ciència-ficció... en qualsevol cas, ja ens ho vèiem venir des de fa segles i ens hem estat preparant per a aquest futur. Qui no ha vist mai alguna pel·lícula de Tarzan, l’home-mico, o qui no ha passat una mala nit imaginant que aquell home-llop que havia vist en un telefilm entraria a la seva habitació...

Exemples d’hibridació, ni que sigui metafòrica, trobem a cabassos i així, tots hem sentit a parlar algun cop d’homes que suen com porcs, tot i que els porcs no suen malgrat la fama, o d’homes que es trenquen l’esquena treballant com rucs, o hem tingut companys de classe que tenien memòria d’elefant... que aquests sempre eren companys, que jo quan tenia exàmens més aviat tenia memòria de peix. També ens ha agradat molt fer el gos de tant en tant, estirar-nos com un gat de bon matí i hem somiat amb volar com un ocell. I no s’acaba aquí la llista, no, que sempre han existit homes astuts com una guineu, d’altres que tenien una vista de linx, gent pesada com una vaca en braços, lenta com una tortuga, o ballarines gràcils com una gasela. I podem continuar parlant de persones amb llengua viperina, de gent maldestra com un ànec, de les dones girafa de Birmània... Si fins i tot els Hombres G van fer una cançó a les Chicas Cocodrilo!, que per cert, els seus concerts estaven plens de nenes mones. I que me’n dieu de Nacho Vidal... aquest segur que és un híbrid d’home i de cavall!

I com no podia ser d’altra manera, l’Església ha posat el crit al cel, perquè no els acaba d’agradar que els científics britànics puguin jugar a ser Déu, que allò seu és un monopoli i no volen competència. En qualsevol cas, als homes de negre no els hauria de semblar malament que es puguin crear essers híbrids d’humans i d’animals, si sempre s’han anomenat a si mateixos... pastors... i als feligresos... “el ramat”. Però és clar, no semblen adonar-se que el que fan és posar-se de costat dels científics, perquè s’hi posen “burros” amb el tema i acaben emprenyats com una mona!

Però hi ha casos en què la part animal és molt més forta que la part humana, i hi ha bèsties immundes que protagonitzen episodis com el de dimarts a Can Rull en què un animal va assassinar la seva ex-dona just l’endemà d’haver signat el divorci. Per desgràcia, aquest no és un cas aïllat i la violència de gènere ja s’ha cobrat més de 20 víctimes en el que portem d’any... no, si al final resultarà que si creuem l’espècie humana amb d’altres espècies animals... seran els animals els qui sortiran més perjudicats!

I per acabar d’arrodonir el fet que els humans ja estem més a prop dels animals del que ens pensem i que ens quedi clar que això dels anglesos no és res important... hi ha qui ens tracta com si tinguéssim un cervell de mosquit... i no tinc tan clar que no sigui cert, perquè és l’única explicació que trobo per entendre perquè acceptem que cal augmentar les tarifes del servei d’electricitat un 11%... per cobrir els costos de producció... quan les elèctriques tenen uns beneficis anuals de milions i milions d’euros... i perquè no ens sàpiga greu col·laborar en l’enriquiment desmesurat del seus directius... ens col·loquen un bonic espot publicitari on ens asseguren que estan treballant pels fills dels nostres fills. Ja, serà dels seus fills! En qualsevol cas, gràcies Endesa, per deixar-nos clar que tenim la intel·ligència d’un bacteri.

El que els ha fallat als “hibridadors” britànics... ha estat que l’home-gall dindi que representava Irlanda a Eurovision... finalment no s’ha classificat... però no importa, que igual guanya Chiquilicuatre... que segur que també és un híbrid !!!!

Bon cap de setmana i gaudiu demà de l’Eurovision més freaky de la història.

16 de maig 2008

Fira de l’aigua i del cavall

(RS94.6 | Anem per feina | “La reflexió” | #18 16/05/2008)

Aquesta setmana l’acabem de fira... de fira de cavalls, que va començar ahir i que s’estendrà fins diumenge. Tot i que de fira, podríem dir que hem estat gairebé tota la setmana... però de fira aquàtica més que no pas eqüestre. I segons com... podem trobar que hi ha certa relació, perquè els cavalls són parents propers d’altres equins, com els rucs catalans... o els rucs d’altres contrades. I és que la setmana va començar amb pluja, però no amb una pluja qualsevol, no. Va caure una “burrada” d’aigua. I, en la línia de rucades diverses... trobem l’actuació estel·lar del Conseller de Medi Ambient. Perquè no es pot qualificar d’una altra manera el fet que en Baltasar es llencés a la piscina mediàtica dimecres per anunciar que divendres es podrien regar els jardins i omplir les piscines, forçant així el Govern a reunir-se extraordinàriament dijous per modificar el decret de sequera i mantenir així les prohibicions... Tot plegat, se li devia quedar cara de ruc, que devia anar més perdut que un ruc a un garatge!

Així les coses, continuem amb que no es pot... regar els jardins... tot i que no ho han explicat del tot bé i poca gent no sap a partir de quans metres quadrats un jardí comença a ser un jardí prohibit, i hi ha gent que ha deixat morir els geranis per por a que algun veí l’acusi de malbaratador de recursos i li caiguin 3.000 € de multa. I tampoc no es pot fer servir aigua potable per rentar els cotxes... bé per rentar-los a casa teva, que si vas a uns “professionals”... llavors no hi ha problema... Un dubte... si rento el cotxe al jardí... estic cometent una infracció o dues ? Bé... en realitat això no em preocupa en absolut... primer perquè no tinc jardí... i segon perquè això de rentar el cotxe... vaja, que no em multaran... segur! De totes maneres, com que es manté el decret de sequera... una preocupació menys!, que ja em veia jo rentant el cotxe aquest cap de setmana!

Però les mesures per combatre la persistent sequera... o com deien en altres temps més grisos... la “pertinaz sequía”, no són només restrictives, no. També hi ha mesures per incrementar l’aigua disponible... com portar aigua en vaixells!!! Però, això no acaba de rutllar... segurament perquè algú va tenir la brillant idea de començar el servei de “tele-aigua” un dimarts 13 !!! Que dic jo, que aprofitant que estem en plena fira del cavall, podríem recuperar figures de la nostra història i que els nostres carrers s’omplissin de rucs repartint aigua... si més no, seria simpàtic!

Però a cavall entre la crisi i les solucions de dubtosa utilitat, el que s’ha de fer és garantir que hi hagin infraestructures que permetin fer aportacions puntuals de cabal d’una conca hidrogràfica a una altra per mitigar els efectes de la sequera... o el que és el mateix: que s’han de fet transvasaments... siguin de l’Ebre, del Roina o de la Font d’Evian per tal que puguem afrontar aquestes situacions que, sense dubte, tornarem a tenir... tot i que el tema transvasaments és espinós, que a la que han caigut quatre gotes... han començat a alçar-se més i més veus contràries a tots aquests moviments d’aigües... per exemple, a Tarragona s’han posat “burros” amb que no volen que s’agafi més aigua dels seus pous, que ja en tenim. I qui ha fet més mèrits per tenir estand propi a la fira del cavall, és el Govern d’Aragó, que ha exigit al Govern central que derogui el decret que permet transvasar aigua de l’Ebre cap a Barcelona... i que diuen que aniran als tribunals si no ho fan... és clar que... la dels aragonesos és una opinió a tenir en compte, que aquest és l’any de la seva expo sobre l’aigua i segur que han llegit molt sobre el tema! En qualsevol cas, l’executiu aragonès el que hauria de fer és deixar-se de rucades i complir els compromisos que va adquirir fa 15 anys per compensar el poble de Los Fayos per la construcció de la presa de Val... que perden el temps fent el burro amb l’aigua que Catalunya necessita i mentrestant els veïns de Los Fayos no tenen més opció que organitzar marxes-protesta com la que demà al matí tindrà lloc des de Tarazona fins a la presa de Val. Que si hi voleu anar a cavall, segur que sereu ben rebuts.

Bé, vaig acabant, que amb el temps que fa... sembla que aquesta fira del cavall serà una fira passada per aigua... que potser és una idea per ampliar-la de car al futur, i incloure també un altre tipus de cavalls... els cavallets de mar!

Bon cap de setmana i... mantingueu a recer la muntura !

9 de maig 2008

Casualitat o causalitat

(RS94.6 | Anem per feina | “La reflexió” | #17 09/05/2008)

Aquesta setmana ha estat marcada pel fet que la diversitat de qüestions protagonistes de la informació del dia a dia s’ha presentat de manera, diguem-ne, encadenada. I el que vull dir és que sembla que hi ha un fil conductor que entrellaça els diferents temes d’actualitat. No sé si és fruit d’una planificació prevista per algun ens superior, o d’una concatenació d’energies, o del destí, o... senzillament de la casualitat. Però sembla que les coses no són tant independents les unes de les altres com a simple vista pot semblar.

A veure si sóc capaç de lligar-ho tot...

La setmana va començar amb les dades de l’atur del mes d’abril, que segons sembla, són les pitjors dels darrers vint anys... i és que l’abril és un mes molt orgullós de si mateix i com que ens estem carregant el clima i això de les “aigües mil” sembla que són figues d’un altre paner... el que ha fet, per no quedar-se a l’atur, ha estat reconvertir la seva activitat i... aquest abril, ha caigut una bona pluja... de finalitzacions de contractes... i com que sempre plou sobre mullat, aquest atur ha afectat sobretot el sector de la construcció.

I el sector de la construcció, i els seus subsectors relacionats, han continuat protagonitzant l’actualitat i els comentaris de molta gent durant tot el dimecres... i és que, no sé molt bé de quina obra es parlava, però sembla que l’arquitecte havia plantejat un disseny diferent, perquè tothom parlava del passadís... que no sabia jo que els passadissos fossin tan importants, que el saló o la cuina, vale, però el passadís! I ja cap al vespre, un centenar de miler de persones reunides a la capital del regne... deia no-sé-què d’una mà... que dic jo que devia ser en relació amb el passadís, no? Devien parlar de donar una mà de pintura... O potser no. Potser parlaven del passadís del Barça... aquell equip que fa dos anys era dels millors del món i que ara sembla el pitjor... que no serà que els jugadors no estan motivats... que n’hi ha molts que guanyen en un any el que moltíssima gent no arribarà a guanyar en tota la vida! Però és que estan cansats... que no, que són mala gent, que ens prenen el pèl!

I parlant de mala gent, ahir, 8 de maig, es celebrava el 60 aniversari de la creació de l’estat d’Israel... bé ho celebrava una part de la població, perquè els palestins que viuen sotmesos a l’opressió i al terror estatal d’una gent que ostenta un feixisme quasi tan gran com els seus fusells... aquests no ho devien celebrar! Que la vida dels palestins a les franges... sembla un culebrot amb molt mal rollo i és que tot té una explicació: culebrot és la manera d’anomenar ara al que fa quaranta anys a les ràdios se’n deia serial... i serial és un mot anagrama d’Israel... proveu, reordeneu les lletres! Però atenció, que no quedi cap dubte: la persecució i l’horror que van patir els jueus durant la Segona Guerra Mundial no té nom i és un fet absolutament abominable... però hòstia, haurien d’aprendre dels errors dels altres i ser una mica més tolerants del que són, que segur que molts palestins els ho agrairien, que en el fons... els éssers humans no som tant diferents els uns dels altres.

Això que passa allà i aquesta no-diferència, la Unió Europea la veu molt clara i ha proclamat l’any 2008 “any europeu del diàleg intercultural”, amb el lema “no es tracta d’ells i de nosaltres, som tu i jo”, per mirar d’apropar-nos i possibilitar una convivència basada en unes relacions de proximitat i, sobre tot, pacífica.

I és que les relacions pacífiques han marcat des dels inicis la voluntat d’aquesta Europa unida. I quan dic des dels inicis, vull dir des del principi, quan al 1950 Robert Schuman va presentar una proposta per a la creació d’una Europa organitzada, fet que considerava indispensable per al manteniment de relacions pacífiques entre els estats. I casualment, o no, va presentar aquesta proposta un 9 de maig, com avui.

I Avui, és també el nom d’un diari català... el diari català podríem dir, un diari que avui ens explica, entre moltes altres coses, que dimarts vinent arribarà a Barcelona el primer vaixell d’aigua per fer front a la sequera que patim... que patim perquè a l’abril no han caigut les “aigües mil” que tocaven... i és que tot està relacionat.

Bon cap de setmana i porteu-vos bé, que tot el que feu tindrà els seus efectes!

2 de maig 2008

El pont de maig

(RS94.6 | Anem per feina | “La reflexió” | #16 02/05/2008)

Ahir va ser festa... la festa del Treball... que, si més no, és curiós dedicar un dia de festa al treball... que queda molt mediterrani això de no anar a treballar per celebrar que es treballa. I avui és festa a Madrid... però no per celebrar el resultat del Barça de dimarts, no. És festa perquè avui fa just 200 anys els madrilenys es van revoltar contra les tropes invasores franceses... que aquí ja marquen diferències respecte de nosaltres... mentre ells festegen l’inici d’una revolta que... els va acabar sortint bé... els catalans celebrem la nostra diada nacional per commemorar una derrota... detalls que ens fan diferents! Si és que allà per la “meseta” tenen un altre “talante”

Pels francesos però, el dia d’avui és una data recurrent... perquè a més del fet que avui fa 200 anys que uns madrilenys torracollons els van començar a desmuntar els plans... avui fa també 40 anys que a París van començar els aldarulls que van iniciar el “maig del 68”... un mes mític per a vàries generacions.

Però vaja... tot això... aquí i ara ens queda una mica lluny... que a nosaltres, per aquestes contrades, el que més ens mola d’aquest inici de maig... és que aquest any... hi ha pont! I no un pont qualsevol, no, que aquest any és un pont que té una certa gràcia... perquè comença amb la festa del treball... i s’acaba amb el dia de la mare... que són les treballadores per excel·lència... Vaja, que les mares són una classe treballadora a part... que són les úniques treballadores que mai no tenen dies lliures... són un col·lectiu sense dret a vacances, amb disponibilitat “full time” i sense negociació col·lectiva... total... un xollo de feina!

Això del dia de la mare... és complicat... perquè toca allà cap a començaments de maig... que no se sap ben bé la data exacta d’un any per l’altre i cal estar una mica pendent perquè no se’t passi. Tot i que comptem amb uns grans aliats que es preocupen per nosaltres: els centres comercials. I com que saben que tenim massa coses al cap, s’encarreguen de fer-nos memòria que arriba el dia de la mare... i ens ho recorden amb prou antelació com perquè tinguem temps suficient de visitar-los i de comprar tot allò que ens han preparat perquè puguem demostrar quant estimem les nostres mares... Perquè tot això de “amb que te’n recordis jo ja en tinc prou” i “no cal que em compris res, amb que em truquis de tant en tant és suficient”... són frases trampa. Sí, els tentacles del consumisme no només ens colpegen a nosaltres... també ataquen les mares... i el seu subconscient espera que haguem passat pel Corte Inglés a comprar aquell pot de perfum que tenia una anunci tan maco... perquè regalar és senyal d’amor... i ens les estimem, oi?

I si la mare en qüestió a més és sogra... raó de més per complir amb els patrons consumistes... perquè al fill o a la filla se li pot perdonar que se n’oblidi... però... si té parella... llavors és culpa de l’altre... que ja se sap, que els gendres i les joves tenen molta mala baba... i segur que a la seva mare sí que li han comprat alguna cosa!

Les mares... estan sempre presents... que sembla que estiguin a tot arreu, que s’acaben assabentant de tot... que dius... com és que no l’han fitxada ja pel servei secret, si no se l’escapa ni una... i jo crec que és que tenen el do de la ubiqüitat, sí, que com que Déu va trobar que això de ser a tot arreu a la vegada era molt cansat... va dir... sabeu que?... que crearé les mares... i realment hi ha algunes que fan una feina de seguiment... divina!

I quan dic que estan a tot arreu, vull dir a tot arreu... i molt especialment al llenguatge! Perquè hi ha la tira d’expressions on apareixen les mares... que per exclamar diem mare meva!, quan ens anem del tema que estem tractant diem que ens hem anat de mare, d’aquell que ho vol tot diem que vol la mare i els pardalets i quan no ens ve de gust fer alguna cosa diem que ho faci ta mare!

I... mare meva! m’estic anant de mare i s’ha fet massa tard! Que encara he d’anar de compres que la meva mare es mereix la mare i els pardalets.

Bon cap de setmana i no sigueu garrepes... que mare només hi ha una!

25 d’abr. 2008

Sant Jordi

(RS94.6 | Anem per feina | “La reflexió” | #15 25/04/2008)

Us va agradar el llibre que us van regalar per Sant Jordi? I la rosa? De possibilitats, la veritat és que n’hi havia moltes i de ben variades. I és que com cada any, dimecres, els carrers de la nostra ciutat es van omplir de llibres i de roses.

Jo personalment, hi ha tradicions que no les acabo de veure clares, com això de Sant Jordi... m’explico... el tema de Sant Jordi és... estrany. Aquest Jordi en qüestió, era un soldat romà que va viure entre els segles III i IV després de Crist allà a les terres de Capadòcia, que es va declarar cristià i els romans de l’època, que de comprensius no en tenien gaire, se’l van pelar tot torturant-lo... i aquest martiri va ser el que li va comportar que el fessin sant a finals del segle V. Després resulta que va matar un drac que s’estava cruspint de mica en mica la població de... Montblanc, segons el costumari català, allà cap a l’edat mitjana i que no se sap ben bé com fa no se què amb una rosa... És clar, aquestes coses passen a diari... perquè desprès anem dient que en Tolkien tenia una imaginació prodigiosa... si arriba a ser català... llavors sí que hauríem “flipat”!

Però és igual, perquè al cap i a la fi, Sant Jordi és una festa comercial... on el més important és vendre moltes roses i molts llibres... i si de pas ens podem omplir la boca dient que aquest país és l’hòstia consumint literatura, millor que millor, que ja sabeu... “llegir ens fa + grans”, que ho diu la Generalitat! Tot i que per moltes vendes que hi hagi... l’últim estudi d’aquella gent que fa estudis seriosos diu que resulta que el 40% dels catalans no llegeix mai... a mi personalment aquesta dada em va sorprendre, perquè jo sóc un lector compulsiu i no entenc la gent que no ho fa. Jo tinc la necessitat constant de llegir... llegeixo els noms dels carrers per on passo, la publicitat de l’Alcampo, del Caprabo i de qualsevol que es digni a dipositar el seu opuscle a la meva bústia... i que me’n dieu de les etiquetes dels pots de xampú... qui no se sap la composició de tot allò que hi ha... al lavabo?

Però vaja, això dels llibres està molt bé, que promocionar la possessió de llibres és de pobles avançats... i no he dit promocionar la lectura, no, perquè comprar un llibre no és sinònim de llegir-lo. Per Sant Jordi, si no compres un llibre et pengen l’etiqueta d’inculte per a tot l’any, així que... tots de compres... I comprem de diverses maneres... Hi ha alguns que van d’intel·lectuals i que compren clàssics... qui no té en algun prestatge un exemplar del Quixot? ...sense estrenar! ...però majoritàriament es compren aquelles obres que les editorials promocionen independentment de la seva qualitat i que perquè semblin més “guais” en diuen best-sellers. Que un llibre... “normalet”... es ven a cabassos... doncs se l’encarrega al mateix autor un altre llibre i s’edita un milió d’exemplars... apa, sense por! També hi ha compradors compulsius de llibres dels que anomenem “autors consagrats”... vaja, que Isabel Allende escriu un assaig sobre la cocció dels bunyols a foc lent i segur que apareix a la llista de llibres més venuts... Si l’ha escrit l’Allende... deu ser bo!

I un tercer grup de compradors de llibres el componen els que compren els llibres dels “autors mediàtics”, que per ser justos jo crec que hauríem de dir “autors mediocres”... que es limiten a explicar les cabòries i anècdotes del seu programa de ràdio o de televisió i com que són “guais” i se’ns colen a casa periòdicament... comprem el llibre per veure què expliquen... i d’aquests n’hi ha que senzillament no expliquen ni anècdotes... sinó que fan un recull dels seus monòlegs, que són seus perquè tenen contractats als guionistes que els escriuen, i apa... a vendre!

En qualsevol cas, que la festa del llibre sigui el 23 d’abril, dóna que pensar. Perquè a veure... si tu ets escriptor i resulta que el teu gran dia, aquell que es dedica a honorar la teva professió, és el dia que van morir Cervantes, Shakespeare, Alejo Carpentier i Josep Pla... doncs... com que fa una miqueta de mal rollo, no? Que dius... a veure qui serà el següent!

I ja acabo... però no vull acabar sense fer esment de l’altra protagonista del dia... la rosa... que... la setmana passada us deia que regalar una rosa blava era d’horteres... però és que encara no havia vist la novetat d’aquest any!... Dimecres vaig veure roses amb un color diferent a cada pètal... que més que de Sant Jordi... semblaven d’aquell altre de l’arc, de Sant Martí!

Bon cap de setmana... i llegiu... que us fareu més grans.

18 d’abr. 2008

El nou govern

(RS94.6 | Anem per feina | “La reflexió” | #14 18/04/2008)

Aquesta setmana va començar amb la presa de possessió del nou govern de l’estat espanyol. Un govern revolucionari... no pels seus ideals, com seria capaç de sostenir algun “personajillo” de la COPE, no, revolucionari perquè hi ha novetats històriques.

La primera novetat és que ja no és un govern paritari... no, en aquesta legislatura hi ha més dones que homes ocupant els càrrecs de ministres... és a dir, en aquest govern hi ha més bosses que carteres... i, per paradoxal o curiós que pugui semblar, quan s’ha acabat amb la igualtat entre sexes que hi havia... és quan s’ha incorporat una altra de les novetats: un nou Ministeri d’Igualtat... que suposo que ara es centrarà en vetllar pels drets dels homes, que ja són minoria!

Però, com tots haureu notat, la novetat més destacada... al menys la més comentada, ha estat el nomenament de la Chacón com a Ministra de Defensa. Per primer cop en la història de l’estat espanyol una dona és la màxima responsable dels exèrcits. Això, a alguns dels “mascles” de la cúpula militar no els ha acabat de fer gràcia i li han retret que sigui dona, que estigui embarassada (com si els soldats no haguessin nascut tots del ventre d’una mare... bé, tots d’una, no... cadascú de la seva) i li han retret sobretot... que sigui catalana!!! Però, la ministra, lluny de sentir-se intimidada, el primer que va fer va ser posar-los “firmes”.

Per casualitats de la vida... aquest govern “revolucionari” s’ha constituït un 14 d’abril, el mateix dia que 77 anys abans es va proclamar la Segona República espanyola... que al final aquest dia haurem d’acabar per declarar-lo festiu per commemorar els canvis polítics... tot i que si parem atenció a com va acabar el període republicà... no sé si és un bon auguri!!!

La que segur que ho veurà com un mal auguri serà Elena Espinosa, la nova ministra de Medi Ambient... que s’ha ficat en un terreny espinós... que només prendre possessió ha hagut de signar un acord amb el govern Montilla per tirar endavant el minitransvasament de l’Ebre... mesura que sembla que ha aixecat ampolles per diversos punts de la geografia dels Països Catalans i d’altres territoris veïns. Que vaja, si no fos perquè amb l’època de sequera que portem no acaba de quadrar... podríem dir que comença la feina “amb l’aigua al coll”.

Però no importa... perquè les persones triades per fer de ministres no són persones normals... són megacracks... megacracks que poden passar d’alcalde a Ministre de Treball sense cap problema... tot i que aquest cas concret ens ho hem de mirar amb una mica de recel... perquè això que el Ministre de Treball es digui Corbacho... no serà un altre gol d’en Buenafuente després de l’afer del Chiqui-chiqui? O, d’avui per demà, una dona pot passar de Ministra d’Habitatge a Ministra de Defensa... sense necessitat de fer un parell de màsters... sembla fàcil, això de canviar d’activitat professional. Potser m’ho replantejo. El que no tinc clar és si la gent que canvia de Ministeri s’emporta algunes de les idees del lloc anterior per introduir-les com a millores al lloc nou: per exemple, la Chacón podria reconvertir els minipisos de 30 metres quadrats en miniquarters per als militars espanyols... a veure que tal.

Però, vaja... encara que hi hagi ministeris amb sequera d’idees, d’altres que comencin amb l’aigua al coll i alguns que facin propostes que acabin sent “aigua de borrajas”... aviat totes aquestes qüestions que ha suscitat el nomenament dels membres del govern de la novena legislatura seran aigua passada... que la setmana vinent és Sant Jordi i tots els “listillos” que per Sant Valentí no varem regalar res amb l’excusa aquella de “jo no compro els regals quan m’ho diuen els comerços” no podem deixar passar l’oportunitat de recuperar la sintonia i el “bon rollo” amb la parella... que ara ja no hi ha excusa, que Sant Jordi és el dia dels enamorats a Catalunya.

I parlant de Sant Jordi... un consell a les noies... no regaleu el llibre que voleu llegir vosaltres... penseu una mica en ells i plantegeu-vos que llibres com L'entorn. Joan Laporta en la lluita pel poder, que acaba de sortir, constitueixen una molt bona opció per demostrar en qui penseu quan regaleu un llibre. I un altre consell als nois... les roses blaves són horteres... això no és ser modern... el vermell és un bon color.

Bon cap de setmana i que el llibre i la rosa us agradin.

11 d’abr. 2008

Ovnis

(RS94.6 | Anem per feina | “La reflexió” | #13 11/04/2008)

Avui és dia 11 i, com cada dia 11 de cada mes, una colla de persones... de vegades centenars... es reuniran per la nit a la muntanya de Montserrat per veure OVNIs. I no us penseu que són quatre veïns buscant una excusa per muntar una rave party, o per fer una calçotada nocturna, no, que hi ha penya que fa centenars de quilòmetres per passar la nit de l’onze al santuari extraterrestre més important de la geografia de la península. I tampoc no és una moda del segle 21, no, que en Lluís Josep Grifol organitza aquestes “trobades” des de 1977... que fa més de 30 anys... que alguna cosa deuen veure, que si no és massa paciència !

El que jo no acabo d’entendre és perquè els extraterrestres han triat Montserrat, ni perquè suposadament hi tornen cada mes... que vale, que la muntanya de Montserrat és molt espectacular... però la deuen tenir ja molt vista, no? A més, no baixen, només se la miren des de dalt... que dius... hòstia, que algú els expliqui que amb el Google Earth la poden veure igual i així s’estalvien un viatge de pebrots.

Però... en el fons, i per freaky que ens pugui semblar l’actitud d’aquests que aquesta nit pujaran a Montserrat, qui més i qui menys ha pensat seriosament algun cop a la vida sobre la possibilitat de l’existència d’extraterrestres i sobre la possibilitat que vinguin a visitar-nos. Al menys jo sí que m’ho he plantejat. Però... no acabo de treure l’aigua clara... tinc molts dubtes... Per exemple: si porten més de 30 anys venint a Montserrat un cop al més, perquè no baixen?, perquè no donen la cara? Jo seria incapaç de fer un viatge de milions de quilòmetres i no baixar... ni que sigui per estirar les cames... i en canvi, els extraterrestres, que són éssers amb una intel·ligència i una tecnologia molt superior a la nostra... es queden per allà dalt, fent unes voltetes amb la nau pel cel i... apa, fins al mes vinent! Lògic. El més normal del món!

Sempre hi ha algun “il·luminat” que diu... no baixen perquè no estem preparats.... Que no estem preparats per a què?, listo... què passa que són molt lletjos o què?... Va home, com a molt es poden assemblar al dels germans Calatrava... I ja ens ho esperem, que siguin lletjos... si no fixeu-vos en els alienígenes més famosos del nostre imaginari cinematogràfic: E.T. és lleig com ell sol, que sembla un cagarro amb potes, o ALF, que a més de ser lleig menjava gats i escombraries... i malgrat això, tots dos són uns éssers entranyables, estimats... Que no ho veieu, que sí, que estem preparats per a qualsevol cosa?

Un altre dubte és perquè han triat Montserrat per passejar-se pel cel? Que no han vist mai una peli de Hollywood? Algú els hauria de dir que els marcians, si venen a la Terra, han d’anar als Estats Units, que és el que tothom espera... sobretot si venen de “mal rollo” i s’ha d’organitzar una força de resistència...

I si venen de “bon rollo”... perquè no baixen i ens donen un cop de mà amb els nostres problemes quotidians... tan bàsics per a algú tan desenvolupat com ells... ? segur que amb la seva supermegatecnologia estelar ens poden ajudar a generar energia de manera sostenible o a desplaçar-nos sense les habituals retencions de la C58... perquè ells no contaminen, oi? O potser sí! Això explicaria perquè la Mare de Déu de Montserrat té el color que té, no és que sigui Moreneta... és que està així del fum de les naus alienígenes!!!

I un darrer dubte... perquè les abduccions sempre són amb gent... diguem-ne “peculiar”... si és per intercanviar coneixements, idees, o comunicar plans futurs... perquè no s’enduen mai un científic reputat o un intel·lectual amb capacitats provades... Va aprofito... si algun alienígena amb intencions d’abduir algú escolta aquestes ones... el desafio a que aquest cop triï a en Joan Barril... que després ja ens ho explicarà.

El que passa és que de totes maneres no ens ho creuríem, no, diríem que s’ha begut l’enteniment... que si no continua plovent... aviat serà l’única cosa que podrem beure... tret que els aliens ens ajudin a fer un transvasament d’aigua d’Andròmeda, que sé de bona tinta que els regants d’allà no hi posaran cap pega.

Bé, us deixo, que he quedat amb uns amics per anar sopar a Montserrat.

Bon cap de setmana i “sed buenos”.

4 d’abr. 2008

Preinscripcions

(RS94.6 | Anem per feina | “La reflexió” | #12 04/04/2008)

Em fa l’efecte que aquesta setmana la meva intervenció quedarà una mica “fluixeta”, com si li manqués fer una volta més. Però, és clar, és que he tingut una hora menys per preparar l’espai... I és que amb això del canvi d’horari... el diumenge només va tenir 23 hores i, en conseqüència... vaig malament de temps. El canvi d’horari es justifica perquè, segons diuen, així hi ha un major aprofitament de la llum del dia i es redueix la despesa energètica associada a l’ús de llum artificial. És a dir, com que es fa de nit més tard... estalviem energia. Això els que no matinem, perquè els que es lleven molt d’hora ara hauran d’encendre el llum si volen veure el color dels mitjons per assegurar-se que són iguals, ja que la claror arriba també més tard que fa una setmana.

El que va també indefectiblement associat al canvi d’hora és un cert malestar i cansament extres que afecta un gran nombre de persones. Però això és positiu perquè ens permet experimentar una mena de mini jet-lag sense necessitat d’agafar un avió... això està molt bé, que això de repartir entre tothom, ni que siguin sensacions, és un signe de gran desenvolupament democràtic.

I, per si amb l’hora desapareguda no hi havia prou, aquesta setmana m’ha tocat preinscriure la meva filla petita a l’escola. És curiós el temps que es pot arribar a perdre per fer una simple preinscripció. Sí, perquè el procés en si mateix és força senzill: has d’omplir un imprès i lliurar-lo a l’escola que m’és t’agrada i que has col·locat com a primera preferència. I ja està... després només queda esperar. Però quan ens hem d’enfrontar amb un imprès... ens envaeix la por a no fer-ho bé i... llavors ho compliquem molt més del compte: per exemple, pel revers hi ha un munt d’informació sobre alguns camps que cal omplir al formulari en funció de les situacions individuals o familiars, dels quals el 99% no ens afecten... i ho sabem... però no podem evitar llegir tota la informació... i tornar-la a repassar, no sigui que se’ns hagi escapat algun detall. I al final, ens queda molt clar qui té dret a puntuació especial i quina codificació té assignada cada nacionalitat d’origen... però se’ns passa per alt que cal adjuntar una fotocòpia del DNI o oblidem la còpia del llibre de família. i hem de tornar més tard amb la fotocòpia. També passa sovint que, com que ja tenim la mà trencada amb aquests tràmits administratius, anem de sobrats i no omplim res fins que no arribem a la secretaria de l’escola, que ho farem en un moment. En aquest casos, el que acaba passant és que arribes allà i no hi ha ningú, demanes un imprès “per omplir en un moment”... que s’acaba convertint en una estona... i quan acabes... hi ha una cua de 15 persones que el portaven omplert de casa i que ara van per davant. En resum... que fer la preinscripció ens costa tot un matí de gestions.

Un altre fet curiós lligat a la preinscripció escolar... i a qualsevol tràmit administratiu en general... és la inseguretat que ens provoca i que es tradueix en la necessitat que algú ens repeteixi allò que ja sabem... que lliures la documentació i preguntes:

“llavors, les llistes provisionals surten el 16 d’abril i les definitives el 26 de maig, oi?”

Que segur que a més d’un funcionari li ha costat déu i sa mare no respondre coses del tipus:

“No senyor... això és una conya... la realitat és que són altres dates que ara mateix no recordo. Torni vostè demà”

Però bé, el tràmit ja està fet i al setembre la Mar anirà a escola i podrà començar a aprendre moltes coses útils. Sí, coses útils... com ara... fer la tombarella, saltar el plinton o, més endavant, a fer una arrel quadrada. Tot molt útil... I és que l’escola prepara per a la vida i no pot passar per alt aquestes coses tan fonamentals. El que més em preocupa del fet de l’inici de l’etapa escolar és que deu ser una cosa molt perillosa... sí, perquè si us heu fixat mai com surten els nens de l’escola... corrent, cridant, a empentes... com si estiguessin fugint... que jo no puc evitar preguntar-me: què els hi deuen fer aquí dins ???

Bé... bon cap de setmana... i sort amb les preinscripcions !

28 de març 2008

Modernitat lingüística

(RS94.6 | Anem per feina | “La reflexió” | #11 28/03/2008)

Des que les insígnies es diuen pins, els dinars freds lunchs, i la selecció dels repartiments de cinema o teatre castings, aquest país no és el mateix: ara és molt, però molt més modern.

Fa uns anys, els nens llegíem “tebeos” en comptes de comics, els estudiants enganxaven posters pensant que eren cartells, els empresaris feien negocis en lloc de business, i els obrers, tan ordinaris ells, treien la carmanyola al migdia en comptes del tupper. Jo, al col·legi, vaig fer aerobic moltes vegades, però, tonto de mi, creia que feia gimnàstica.

I és que ningú no és realment modern si no diu cada dia cent paraules en anglès. Bé, en anglès o... que sonin a paraules estrangeres... que en aquestes contrades facilitat per als idiomes no en tenim! Doncs això, que les coses, en un altre idioma, sonen molt millor. Evidentment, no és el mateix dir bacon que cansalada, encara que tinguin el mateix greix, ni és igual vestíbul que hall, ni inconvenient que handicap...

Des d’aquest punt de vista, els catalans som moderníssims. Ja no diem pa de pessic, sinó plum-cake, ni tenim sentiments, sinó fellings. Traiem tickets, comprem compacts, mengem sandwiches, anem al pub, practiquem rappel i raffting mentre escoltem música a l’ipod... Hem deixat de caminar pel camp perquè hem descobert que és molt millor el trekking, els escortes han deixat pas als scouts i... quan arriba el fred, ens moquem amb kleenex que són més suaus i netegen millor que els mocadors de paper.

Però no us penseu que és només una qüestió semàntica, no. Aquests canvis en els usos de la llengua han influït en els nostres costums i han millorat molt el nostre aspecte: Les dones ja no utilitzen mitges, sinó panties i els homes ja no portem més calçotets, que els slips són molt més còmodes... i, després d’afaitar-nos ens hi posem after shave, que deixa la cara molt més fresca que el tònic.

Els catalans moderns ja no correm, que córrer és de covards... ara fem footing; no fem cursos especialitzats perquè estem molt ocupats fent masters i gairebé mai aconseguim aparcar però sempre acabem trobant un parking.

Les tècniques de mercat han deixat pas al marketing; l’autoservei s’ha convertit en el self-service; les classificacions ara són el ranking i el representant, el manager. Les persones importants són vips; les memòries portàtils, pen drives; les paradetes de venda, stands; els executius, yuppies; les minyones nannies, i fins i tot, si no ens en sortim, podem tirar de la supernanny.

A l’oficina, el cap està contínuament en meetings o brainstormings, gairebé sempre acompanyat de la public-relations, mentre l’assistant envia mailings i organitza trainings abans d’anar al gimnàs a fer gim-jazz, on es trobarà amb totes les de la jet, que venen de fer-se liftings, i fins i tot potser amb alguna top-model apassionada del menjar light i del body-fitness.

L’arcaic aperitiu ha cedit el seu lloc als cocktails, on ens posem fins les celles de bitter i de roast-beef que, malgrat que a algú li pugui semblar el mateix, engreixa molt menys que la carn.

A la ràdio ja gairebé no queden programes, que han estat substituïts pels magazines, que tenen un format molt més modern... i a la tele, quan el presentador repeteix vàries vegades la paraula OK i es mou com una baldufa per l’escenari... la cosa es diu show, molt diferent, com sabreu, de l’antiquat espectacle. I si el show es centra en el morbo i té carnassa, se’n diu reallity... el qual pot ser més o menys heavy... I ja no hi ha anuncis que interrompin els programes, ara tenim spots que... a més de ser molt millors, et permeten fer zapping.

I és que totes aquestes coses enriqueixen molt.

Bé i acabo, perquè a mesura que vaig pensant què estem fent amb el llenguatge nostre de cada dia em vaig escalfant i... tot i que ara que he pensat una mica sobre la modernitat que implica l’ús d’aquests termes anglesos... ho tinc tot una mica més clar... abans pensava que estava fins els “dallonses” quan en realitat el que passa és que tinc stress.

Apa, have a nice week end.

14 de març 2008

Discos de vinil

(RS94.6 | Anem per feina | “La reflexió” | #10 14/03/2008)

Aquesta setmana he pres consciència de que m’he fet gran. Però no us penseu que m’he dedicat a la meditació transcendental o a la reflexió introspectiva per engrandir el propi autoconeixement, no. El que ha passat és que l’altre dia vaig intentar endreçar el traster i vaig trobar una capsa plena de discos de vinil i de cintes de cassette. I aquesta troballa, com deia, m’ha fet prendre consciència de la meva edat... i és que el meu fill m’ha preguntat que què era això? I quan li he explicat que eren discos, el suport en què s’enregistrava la música abans, m’ha mirat i ha fet una cara com de dir “tio, se t’ha anat l’olla, com vols que aquesta cosa entri a la boca del reproductor de cedés?”. I és que després de 20 anys, o més, que tampoc no porto el compte, després d’una vintena d’anys de cedés, ja hi ha unes quantes generacions que han nascut després i molts d’ells no han vist mai un disc de vinil. Que per cert, no tinc controlat el moment en què ens varem modernitzar i varem començar a pronunciar les sigles “cedé” i vam deixar de dir “compac dís”... bé, segurament la cosa va anar així perquè vist que en aquest país és impossible aprendre idiomes (ja us ho explicaré més a fons això dels idiomes d’aquí a un parell de setmanes) vist això, la nostra intel·ligència pràctica devia decidir que era més fàcil pronunciar les sigles, les inicials... C D... molt millor, oi?

Bé, suposo que molts dels qui m’escolteu recordeu perfectament els vinils, oi? És més, m’hi jugo els dits petits de les mans que la majoria encara en teniu uns quants guardats! I és que som animals de costums i ens costa molt desprendre’ns de fragments de les bandes sonores de la nostra joventut. I a més, tot era millor... que estimulava més, que havies d’estar pendent... I tenia la seva gràcia això de la cara A i la cara B, que o et col·locaves ben a prop del “tocadiscos” o t’havies d’aixecar cada quart d’hora a girar la cara, a canviar el disc... bé quart d’hora si no era un single, que els singles, abans de ser solters intentant lligar en una festa organitzada per i per a ells, abans, els singles eren discos que tenien una cançó a cada cara. Ara, l’encant s’ha perdut... i amb Internet i el format mp3, s’ha acabat tota la gràcia... en un cedé hi caben 100 o 150 temes... i a més els equips reproductors de música tenen un botonet que diu “repeat”... sí, en anglès, novament el tema dels idiomes... que el que fa és, això... repetir, de manera que quan s’acaben els cent i “pico” temes, tornen a sonar... fins que te’n cansis... o... si vols... fins a l’infinit.

Però... aquests joves nascuts en l’era digital no us enganyeu, eh, pensant que nosaltres estàvem molt limitats a l’hora d’escoltar música... no, no us penseu que heu inventat la roda, no, que nosaltres teníem abans pràcticament les mateixes possibilitats que vosaltres ara, eh! Per exemple, això de copiar ja existia, però no passava pel canal d’Internet i tampoc no en dèiem pirateria... del canal en dèiem col·lega i el que fèiem era gravar. Així, era normal dir... “ei, Mick, tu que t’has comprat l’últim de Chuck Berry, perquè no me’l graves” i el Mick s’enrotllava i t’ho gravava... en una cassete... la cara A per una banda i la cara B per l’altra banda. De les cassetes aquestes, els que no èrem políglotes en dèiem “cintes”, perquè eren això... cintes magnètiques. I, seguint amb els exemples, també fèiem muntatges i ens fabricàvem cintes a mida, amb una selecció de les cançons que més ens agradaven... o que més ens convenien... sí, sí, que ens convenien... a veure, qui més i qui menys, quan se’ns presentava la possibilitat de passar una bona estona a soles amb la noia que ens agradava, havíem preparat una cinta personalitzada amb un grapat de cançons romàntiques i que... fent ostentació d’una gran imaginació... havíem agafat el retolador i havíem escrit “lentes”. Ah!!! i les cintes eren regravables!

I, tot i que no hi havia iPods ni mp3s, també en teníem versions portàtils. La versió portàtil per als discos de vinil consistia en uns tocadiscos anomenats “de maleta” que podíem portar de casa en casa per muntar-nos la festa on volguéssim... o més aviat a casa d’aquell els pares del qual no hi fossin. I la versió mòbil de les cintes... se’n deia walkman. El walkman era molt més pràctic que els seus equivalents actuals. Sí, perquè si decidies sortir a fer footing, et col·locaves els cascos i deies quan s’acabi la primera cara me’ torno cap a casa... i ara... tinc un amic que l’altre dia va sortir a fer footing amb el seu iPod i avui ha trucat perquè l’anem a buscar a Finisterre!

En resum, i per acabar, que la tecnologia avança molt però no aporta massa novetats a l’hora de fer segons quines coses. Que tot està inventat i que l’únic que canvia és l’eina. I la nostàlgia és la nostàlgia i per això darrerament molts grups estan traient al mercat també la versió en vinil dels seus cedés. I ara... us deixo, que s’està acabant la cançó i he d’anar a posar la cara B.

Bon cap de setmana i compte si aneu a fer footing!

7 de març 2008

Jornada de reflexió

(RS94.6 | Anem per feina | “La reflexió” | #09 07/03/2008)

Demà és la jornada de reflexió... tot el dia... quin detall dedicar un dia sencer a “la reflexió”! ...que vaja, no m’esperava jo que aquest espai tingués tant de ressò com perquè la classe política li dediqui tot un dia... però no, no és això, ni tampoc vol dir que demà el meu mini-espai durarà tot el dia, no... que seria massa feina i és molt més pràctic anar-se dosificant. Doncs, com deia, demà és la jornada de reflexió prèvia a les eleccions a les Corts Generals i és que... com que els polítics es passen la campanya barallant-se com si fossin a un pati de col·legi... es pensen que som tots iguals i que cal tractar-nos, com això, com a escolars. Perquè això de dedicar una jornada a reflexionar està molt bé, però per unes eleccions amb una campanya força llarga, i amb una precampanya de gairebé quatre anys, poca cosa cal decidir l’últim dia. El que passa és que, si es considera que tots som com nens, l’explicació és ben clara, que tots ens sabem la teoria però ens en recordem també de la pràctica... perquè qui, en alguna ocasió, no ha estudiat... l’últim dia...? Doncs això... que estan segurs que deixarem la nostra decisió per a l’últim dia. I ja posats a tractar-nos com a nens, prohibeixen que es pugui fer campanya aquell dia, no sigui que en l’últim moment algú ens manipuli i ens faci canviar la nostra intenció de vot, la qual cosa implica que no ens valoren molt a nivell de personalitat ni de capacitat de decisió i... implica també que ells no es tenen en molt bona consideració... si s’han de protegir els uns dels altres. Que algú els hauria d’explicar que no som “la nena d’en Rajoy”, sinó que som persones adultes ben capaces de decidir amb normalitat.

Bé, sigui com sigui, el cas és que demà ens toca reflexionar i... hauríem d’aprofitar el dia i reflexionar, que qüestions sobre les quals pensar una mica no ens falten! Per exemple, ens podem preguntar perquè tots els nostres polítics, des de Rajoy fins a Llamazares passant per Artur Mas, han fet servir missatges que prèviament havia utilitzat l’Obama, que sembla que sigui el model a seguir, que, vaja, que aquí ho tindria molt més fàcil... si es volgués presentar. O ens podem preguntar si la nena d’en Rajoy jugarà amb el nen de la Chacón... ai no! Que la nena d’en Rajoy anirà a una escola on li garanteixin que rebrà la formació en la “lengua del Imperio”... Que per cert, això de fer servir l’exemple d’una nena per explicar com es veu el futur, o més aviat, com es desitja que sigui el futur, no és una invenció d’en Rajoy, no, que ja ho havien utilitzat un bon grapat de polítics... entre els quals, un dels primer del qual jo tinc notícies que va fer-ho, va ser... l’Stalin... que vaja, jo particularment no acabo de veure clara la connexió entre l’Stalin i en Rajoy !!!!

El que també podem preguntar-nos és perquè durant la campanya, les formacions polítiques s’obliden dels problemes mediambientals... que està molt bé preocupar-se tot l’any pel canvi climàtic, per les emissions de CO2 i per la desforestació, però quan arriba “el moment” electoral, se n’obliden i comencen a enviar milions de paperetes de vot als milions de votants, i no tenen cap problema en malbaratar tones i tones de paper i de tinta... que unes eleccions són molt més importants que unes quantes hectàrees d’arbreda! I si tries, perquè hagis de marxar fora per exemple, exercir el teu vot per correu... això sí que és per flipar amb l’anti-ecologisme... que t’envien totes les paperetes de totes les candidatures... perquè només et quedis amb una i vagis a portar-la a l’oficina de correus... que ja que vas... podrien col·locar-hi una cabina amb les paperetes perquè només gastis la teva. Suposo que fent-ho de la manera que es fa, el sector paperer deu estar força content amb el procés electoral.

En aquesta ocasió, però, el dia de reflexió s’ha establert en una data molt encertada, la més adequada... tot i que segur que ha estat fruit de la casualitat, que haver planificat aquesta coincidència, requereix una sensibilitat i una capacitat de previsió que dubto que... vaja, que segur que és casualitat! Però de totes maneres, la casualitat ha volgut que el dia de reflexió coincideixi amb el dia internacional de la dóna. A veure si aprofitem i dediquem, almenys una estona, a reflexionar sobre les dones i els homes i sobre què cal que fem urgentment per acabar d’una punyetera vegada amb la violència de gènere i amb aquesta xacra social que representa el masclisme i les seves repercussions, i que dificulta la convivència entre homes i dones. Perquè, bromes apart, el que realment importa és que la nena d’en Rajoy i el nen de la Chacón puguin viure i conviure en una societat més justa i millor.

Bé, em sembla que aniré acabant per avui que em fa l’efecte que m’estic posant massa transcendental i no és això companys, no és això. Així que ja sabeu, demà reflexioneu tant com pugueu, demà passat expresseu els vostres interessos i... tots els dies, treballeu per construir un món millor, perquè un món millor és possible.

Ah! I recordeu que això de la reflexió no s’acaba demà a la mitjanit... que jo torno divendres vinent.

Bon cap de setmana i bona sort!

29 de febr. 2008

Debat electoral

(RS94.6 | Anem per feina | “La reflexió” | #08 29/02/2008)

Aquesta setmana la vam començar amb el reconeixement hollywoodiense de la feina ben feta pel Javier Bardem... tot i que jo crec que hi ha d’altres que es mereixen més l’Òscar, perquè en Bardem ho fa molt bé, d’acord, però és la seva feina, que és actor... quants i quantes dels qui m’escolteu feu molt bé la vostra feina i mai no us han donat cap premi per això? Bé, com deia, hi ha d’altres que es mereixen un Òscar tant o més que en Bardem. Un Òscar per ser capaços d’actuar brillantment sense ser còmics... professionals. I és que dilluns passat ZetaPé i Rajoy ens van mostrar el seu enorme potencial pel món de la faràndula. ¿Qui més és capaç de mantenir una interpretació durant 90 minuts que faci que dos monòlegs entrecreuats es puguin vendre com si fossin un debat? Que vaja, si no és perquè són els millors actors per interpretar-se a ells mateixos, no sé què feien a la tele, perquè per dir el que deien, ja podien haver anat els qui havien escrit els monòlegs... perquè això de dilluns va ser una successió de missatges propagandístics intercalats i no un debat. Un debat és allò que van fer fa un parell de dies la Clinton i l’Obama. Apa que no hauria molat aquí trobar una foto del Rajoy vestit com va sortir l’Obama! Clar que amb la barba i la mala hòstia... més que a l’Obama, se semblaria a un altre que diuen que existeix, que té un nom semblant i que viu a no sé quin coi de muntanyes.

Però, malgrat aquest plantejament del cara a cara, va haver-hi moments simpàtics... que ens van oferir l’oportunitat d’aprendre coses. Per exemple, vam poder aprendre que les estadístiques, degudament “cuinades”, serveixen perquè un mateix fet es pugui mostrar des de postures antagòniques, en funció del grau de cocció de les dades... i quan Rajoy demostrava amb dades que quan ell va ser ministre va incrementar el nombre de policies, les mateixes dades, a la cuina d’en Zapatero mostraven que s’havia reduït el nombre de polis. O, amb les dades a la mà, resulta que l’habitatge està més car que mai gràcies als socialistes o que els preus han baixat la hòstia des que el PP ja no mana. Que jo voldria saber el telèfon del ZetaPé, per veure si m’acompanya la setmana vinent que signo la hipoteca i a veure si amb els seus comptes m’estalvio uns quants milers d’euros. En serio, eh, si algú té el telèfon, que me’l passi sisplau.

Una cosa curiosa és que hi ha temes que no surten als debats però que s’acaben colant per la porta del darrera. Per exemple, dilluns vinent, després de les lamentables morts de dimarts passat... la violència de gènere haurà de sortir al segon debat... tot i que amb les campanyes tan estrafolàries que han muntat els ideòlegs de la comunicació dels dos grans partits... algú pot acabar dient “quiero que esa niña que nazca en España no sea una víctima más de la violencia de género”.

Una cosa que vull destacar és l’alt nivell polític de les intervencions dels candidats i el gran esforç intel·lectual que fan durant la campanya. Per exemple, ahir mateix, la cap de llista per Barcelona del PP, retreia al PSC que està explotant l’embaràs de la seva cap de llista per Barcelona, perquè va presentar la campanya a la Maternitat, i que fins i tot la panxa de la Chacón surt al vídeo del PSC. I? No sé, com no sigui que ara els nadons venen amb un escó a sota del braç! I va l’altra i respon “l’atac” dient que la Nadal l’han posat aquí l’Acebes i el Zaplana perquè és capaç de dir coses com aquesta. No, sí tenim uns representats que no ens el mereixem! Això són arguments polítics! Bé, el que passa realment és que saben que en el fons no som més que una colla de babaus i que aquestes coses les trobem, fins i tot, divertides.

El que em va calmar una mica va ser constatar que els catalans som una peça fonamental del debat polític... En Rajoy va recordar el pacte del Tinell, tot i que no va explicar què havien fet ells perquè s’arribés a un pacte com aquell, i ens va recordar que han interposat la tira de recursos contra el nostre estatut perquè sembla que hi ha coses que de l’Ebre cap amunt són més inconstitucionals que de l’Ebre cap avall. I, per la seva part, el ZetaPé es va congratular que ens estava integrant a Espanya, que som més a prop que mai... que ja arriba l’AVE... Hòstia! Jo que creia que l’AVE era un tren i ara resulta que és una via! O potser és que ens estimen i per això ens maltracten... que això de la violència domèstica també ho patim com a poble.

Un altre tema que tampoc no va sortir al debat... va ser la qüestió de les drogues i com abordar el seu tractament social... i com gestionar la seva utilitat terapèutica... que ja fa massa temps que s’hauria d’haver posat fil a l’agulla... tot i que si guanya Rajoy això està molt clar... que el seu propi nom ho indica: MariaNo.

Que tingueu un bon cap de setmana i... moltes felicitats a Javier Bardem... per no haver-se dedicat a la política!