Modernitat lingüística

(RS94.6 | Anem per feina | “La reflexió” | #11 28/03/2008)

Des que les insígnies es diuen pins, els dinars freds lunchs, i la selecció dels repartiments de cinema o teatre castings, aquest país no és el mateix: ara és molt, però molt més modern.

Fa uns anys, els nens llegíem “tebeos” en comptes de comics, els estudiants enganxaven posters pensant que eren cartells, els empresaris feien negocis en lloc de business, i els obrers, tan ordinaris ells, treien la carmanyola al migdia en comptes del tupper. Jo, al col·legi, vaig fer aerobic moltes vegades, però, tonto de mi, creia que feia gimnàstica.

I és que ningú no és realment modern si no diu cada dia cent paraules en anglès. Bé, en anglès o... que sonin a paraules estrangeres... que en aquestes contrades facilitat per als idiomes no en tenim! Doncs això, que les coses, en un altre idioma, sonen molt millor. Evidentment, no és el mateix dir bacon que cansalada, encara que tinguin el mateix greix, ni és igual vestíbul que hall, ni inconvenient que handicap...

Des d’aquest punt de vista, els catalans som moderníssims. Ja no diem pa de pessic, sinó plum-cake, ni tenim sentiments, sinó fellings. Traiem tickets, comprem compacts, mengem sandwiches, anem al pub, practiquem rappel i raffting mentre escoltem música a l’ipod... Hem deixat de caminar pel camp perquè hem descobert que és molt millor el trekking, els escortes han deixat pas als scouts i... quan arriba el fred, ens moquem amb kleenex que són més suaus i netegen millor que els mocadors de paper.

Però no us penseu que és només una qüestió semàntica, no. Aquests canvis en els usos de la llengua han influït en els nostres costums i han millorat molt el nostre aspecte: Les dones ja no utilitzen mitges, sinó panties i els homes ja no portem més calçotets, que els slips són molt més còmodes... i, després d’afaitar-nos ens hi posem after shave, que deixa la cara molt més fresca que el tònic.

Els catalans moderns ja no correm, que córrer és de covards... ara fem footing; no fem cursos especialitzats perquè estem molt ocupats fent masters i gairebé mai aconseguim aparcar però sempre acabem trobant un parking.

Les tècniques de mercat han deixat pas al marketing; l’autoservei s’ha convertit en el self-service; les classificacions ara són el ranking i el representant, el manager. Les persones importants són vips; les memòries portàtils, pen drives; les paradetes de venda, stands; els executius, yuppies; les minyones nannies, i fins i tot, si no ens en sortim, podem tirar de la supernanny.

A l’oficina, el cap està contínuament en meetings o brainstormings, gairebé sempre acompanyat de la public-relations, mentre l’assistant envia mailings i organitza trainings abans d’anar al gimnàs a fer gim-jazz, on es trobarà amb totes les de la jet, que venen de fer-se liftings, i fins i tot potser amb alguna top-model apassionada del menjar light i del body-fitness.

L’arcaic aperitiu ha cedit el seu lloc als cocktails, on ens posem fins les celles de bitter i de roast-beef que, malgrat que a algú li pugui semblar el mateix, engreixa molt menys que la carn.

A la ràdio ja gairebé no queden programes, que han estat substituïts pels magazines, que tenen un format molt més modern... i a la tele, quan el presentador repeteix vàries vegades la paraula OK i es mou com una baldufa per l’escenari... la cosa es diu show, molt diferent, com sabreu, de l’antiquat espectacle. I si el show es centra en el morbo i té carnassa, se’n diu reallity... el qual pot ser més o menys heavy... I ja no hi ha anuncis que interrompin els programes, ara tenim spots que... a més de ser molt millors, et permeten fer zapping.

I és que totes aquestes coses enriqueixen molt.

Bé i acabo, perquè a mesura que vaig pensant què estem fent amb el llenguatge nostre de cada dia em vaig escalfant i... tot i que ara que he pensat una mica sobre la modernitat que implica l’ús d’aquests termes anglesos... ho tinc tot una mica més clar... abans pensava que estava fins els “dallonses” quan en realitat el que passa és que tinc stress.

Apa, have a nice week end.

Discos de vinil

(RS94.6 | Anem per feina | “La reflexió” | #10 14/03/2008)

Aquesta setmana he pres consciència de que m’he fet gran. Però no us penseu que m’he dedicat a la meditació transcendental o a la reflexió introspectiva per engrandir el propi autoconeixement, no. El que ha passat és que l’altre dia vaig intentar endreçar el traster i vaig trobar una capsa plena de discos de vinil i de cintes de cassette. I aquesta troballa, com deia, m’ha fet prendre consciència de la meva edat... i és que el meu fill m’ha preguntat que què era això? I quan li he explicat que eren discos, el suport en què s’enregistrava la música abans, m’ha mirat i ha fet una cara com de dir “tio, se t’ha anat l’olla, com vols que aquesta cosa entri a la boca del reproductor de cedés?”. I és que després de 20 anys, o més, que tampoc no porto el compte, després d’una vintena d’anys de cedés, ja hi ha unes quantes generacions que han nascut després i molts d’ells no han vist mai un disc de vinil. Que per cert, no tinc controlat el moment en què ens varem modernitzar i varem començar a pronunciar les sigles “cedé” i vam deixar de dir “compac dís”... bé, segurament la cosa va anar així perquè vist que en aquest país és impossible aprendre idiomes (ja us ho explicaré més a fons això dels idiomes d’aquí a un parell de setmanes) vist això, la nostra intel·ligència pràctica devia decidir que era més fàcil pronunciar les sigles, les inicials... C D... molt millor, oi?

Bé, suposo que molts dels qui m’escolteu recordeu perfectament els vinils, oi? És més, m’hi jugo els dits petits de les mans que la majoria encara en teniu uns quants guardats! I és que som animals de costums i ens costa molt desprendre’ns de fragments de les bandes sonores de la nostra joventut. I a més, tot era millor... que estimulava més, que havies d’estar pendent... I tenia la seva gràcia això de la cara A i la cara B, que o et col·locaves ben a prop del “tocadiscos” o t’havies d’aixecar cada quart d’hora a girar la cara, a canviar el disc... bé quart d’hora si no era un single, que els singles, abans de ser solters intentant lligar en una festa organitzada per i per a ells, abans, els singles eren discos que tenien una cançó a cada cara. Ara, l’encant s’ha perdut... i amb Internet i el format mp3, s’ha acabat tota la gràcia... en un cedé hi caben 100 o 150 temes... i a més els equips reproductors de música tenen un botonet que diu “repeat”... sí, en anglès, novament el tema dels idiomes... que el que fa és, això... repetir, de manera que quan s’acaben els cent i “pico” temes, tornen a sonar... fins que te’n cansis... o... si vols... fins a l’infinit.

Però... aquests joves nascuts en l’era digital no us enganyeu, eh, pensant que nosaltres estàvem molt limitats a l’hora d’escoltar música... no, no us penseu que heu inventat la roda, no, que nosaltres teníem abans pràcticament les mateixes possibilitats que vosaltres ara, eh! Per exemple, això de copiar ja existia, però no passava pel canal d’Internet i tampoc no en dèiem pirateria... del canal en dèiem col·lega i el que fèiem era gravar. Així, era normal dir... “ei, Mick, tu que t’has comprat l’últim de Chuck Berry, perquè no me’l graves” i el Mick s’enrotllava i t’ho gravava... en una cassete... la cara A per una banda i la cara B per l’altra banda. De les cassetes aquestes, els que no èrem políglotes en dèiem “cintes”, perquè eren això... cintes magnètiques. I, seguint amb els exemples, també fèiem muntatges i ens fabricàvem cintes a mida, amb una selecció de les cançons que més ens agradaven... o que més ens convenien... sí, sí, que ens convenien... a veure, qui més i qui menys, quan se’ns presentava la possibilitat de passar una bona estona a soles amb la noia que ens agradava, havíem preparat una cinta personalitzada amb un grapat de cançons romàntiques i que... fent ostentació d’una gran imaginació... havíem agafat el retolador i havíem escrit “lentes”. Ah!!! i les cintes eren regravables!

I, tot i que no hi havia iPods ni mp3s, també en teníem versions portàtils. La versió portàtil per als discos de vinil consistia en uns tocadiscos anomenats “de maleta” que podíem portar de casa en casa per muntar-nos la festa on volguéssim... o més aviat a casa d’aquell els pares del qual no hi fossin. I la versió mòbil de les cintes... se’n deia walkman. El walkman era molt més pràctic que els seus equivalents actuals. Sí, perquè si decidies sortir a fer footing, et col·locaves els cascos i deies quan s’acabi la primera cara me’ torno cap a casa... i ara... tinc un amic que l’altre dia va sortir a fer footing amb el seu iPod i avui ha trucat perquè l’anem a buscar a Finisterre!

En resum, i per acabar, que la tecnologia avança molt però no aporta massa novetats a l’hora de fer segons quines coses. Que tot està inventat i que l’únic que canvia és l’eina. I la nostàlgia és la nostàlgia i per això darrerament molts grups estan traient al mercat també la versió en vinil dels seus cedés. I ara... us deixo, que s’està acabant la cançó i he d’anar a posar la cara B.

Bon cap de setmana i compte si aneu a fer footing!

Jornada de reflexió

(RS94.6 | Anem per feina | “La reflexió” | #09 07/03/2008)

Demà és la jornada de reflexió... tot el dia... quin detall dedicar un dia sencer a “la reflexió”! ...que vaja, no m’esperava jo que aquest espai tingués tant de ressò com perquè la classe política li dediqui tot un dia... però no, no és això, ni tampoc vol dir que demà el meu mini-espai durarà tot el dia, no... que seria massa feina i és molt més pràctic anar-se dosificant. Doncs, com deia, demà és la jornada de reflexió prèvia a les eleccions a les Corts Generals i és que... com que els polítics es passen la campanya barallant-se com si fossin a un pati de col·legi... es pensen que som tots iguals i que cal tractar-nos, com això, com a escolars. Perquè això de dedicar una jornada a reflexionar està molt bé, però per unes eleccions amb una campanya força llarga, i amb una precampanya de gairebé quatre anys, poca cosa cal decidir l’últim dia. El que passa és que, si es considera que tots som com nens, l’explicació és ben clara, que tots ens sabem la teoria però ens en recordem també de la pràctica... perquè qui, en alguna ocasió, no ha estudiat... l’últim dia...? Doncs això... que estan segurs que deixarem la nostra decisió per a l’últim dia. I ja posats a tractar-nos com a nens, prohibeixen que es pugui fer campanya aquell dia, no sigui que en l’últim moment algú ens manipuli i ens faci canviar la nostra intenció de vot, la qual cosa implica que no ens valoren molt a nivell de personalitat ni de capacitat de decisió i... implica també que ells no es tenen en molt bona consideració... si s’han de protegir els uns dels altres. Que algú els hauria d’explicar que no som “la nena d’en Rajoy”, sinó que som persones adultes ben capaces de decidir amb normalitat.

Bé, sigui com sigui, el cas és que demà ens toca reflexionar i... hauríem d’aprofitar el dia i reflexionar, que qüestions sobre les quals pensar una mica no ens falten! Per exemple, ens podem preguntar perquè tots els nostres polítics, des de Rajoy fins a Llamazares passant per Artur Mas, han fet servir missatges que prèviament havia utilitzat l’Obama, que sembla que sigui el model a seguir, que, vaja, que aquí ho tindria molt més fàcil... si es volgués presentar. O ens podem preguntar si la nena d’en Rajoy jugarà amb el nen de la Chacón... ai no! Que la nena d’en Rajoy anirà a una escola on li garanteixin que rebrà la formació en la “lengua del Imperio”... Que per cert, això de fer servir l’exemple d’una nena per explicar com es veu el futur, o més aviat, com es desitja que sigui el futur, no és una invenció d’en Rajoy, no, que ja ho havien utilitzat un bon grapat de polítics... entre els quals, un dels primer del qual jo tinc notícies que va fer-ho, va ser... l’Stalin... que vaja, jo particularment no acabo de veure clara la connexió entre l’Stalin i en Rajoy !!!!

El que també podem preguntar-nos és perquè durant la campanya, les formacions polítiques s’obliden dels problemes mediambientals... que està molt bé preocupar-se tot l’any pel canvi climàtic, per les emissions de CO₂ i per la desforestació, però quan arriba “el moment” electoral, se n’obliden i comencen a enviar milions de paperetes de vot als milions de votants, i no tenen cap problema en malbaratar tones i tones de paper i de tinta... que unes eleccions són molt més importants que unes quantes hectàrees d’arbreda! I si tries, perquè hagis de marxar fora per exemple, exercir el teu vot per correu... això sí que és per flipar amb l’anti-ecologisme... que t’envien totes les paperetes de totes les candidatures... perquè només et quedis amb una i vagis a portar-la a l’oficina de correus... que ja que vas... podrien col·locar-hi una cabina amb les paperetes perquè només gastis la teva. Suposo que fent-ho de la manera que es fa, el sector paperer deu estar força content amb el procés electoral.

En aquesta ocasió, però, el dia de reflexió s’ha establert en una data molt encertada, la més adequada... tot i que segur que ha estat fruit de la casualitat, que haver planificat aquesta coincidència, requereix una sensibilitat i una capacitat de previsió que dubto que... vaja, que segur que és casualitat! Però de totes maneres, la casualitat ha volgut que el dia de reflexió coincideixi amb el dia internacional de la dóna. A veure si aprofitem i dediquem, almenys una estona, a reflexionar sobre les dones i els homes i sobre què cal que fem urgentment per acabar d’una punyetera vegada amb la violència de gènere i amb aquesta xacra social que representa el masclisme i les seves repercussions, i que dificulta la convivència entre homes i dones. Perquè, bromes apart, el que realment importa és que la nena d’en Rajoy i el nen de la Chacón puguin viure i conviure en una societat més justa i millor.

Bé, em sembla que aniré acabant per avui que em fa l’efecte que m’estic posant massa transcendental i no és això companys, no és això. Així que ja sabeu, demà reflexioneu tant com pugueu, demà passat expresseu els vostres interessos i... tots els dies, treballeu per construir un món millor, perquè un món millor és possible.

Ah! I recordeu que això de la reflexió no s’acaba demà a la mitjanit... que jo torno divendres vinent.

Bon cap de setmana i bona sort!