Des que les insígnies es diuen pins, els dinars freds lunchs, i la selecció dels repartiments de cinema o teatre castings, aquest país no és el mateix: ara és molt, però molt més modern.
Fa uns anys, els nens llegíem “tebeos” en comptes de comics, els estudiants enganxaven posters pensant que eren cartells, els empresaris feien negocis en lloc de business, i els obrers, tan ordinaris ells, treien la carmanyola al migdia en comptes del tupper. Jo, al col·legi, vaig fer aerobic moltes vegades, però, tonto de mi, creia que feia gimnàstica.
I és que ningú no és realment modern si no diu cada dia cent paraules en anglès. Bé, en anglès o... que sonin a paraules estrangeres... que en aquestes contrades facilitat per als idiomes no en tenim! Doncs això, que les coses, en un altre idioma, sonen molt millor. Evidentment, no és el mateix dir bacon que cansalada, encara que tinguin el mateix greix, ni és igual vestíbul que hall, ni inconvenient que handicap...
Des d’aquest punt de vista, els catalans som moderníssims. Ja no diem pa de pessic, sinó plum-cake, ni tenim sentiments, sinó fellings. Traiem tickets, comprem compacts, mengem sandwiches, anem al pub, practiquem rappel i raffting mentre escoltem música a l’ipod... Hem deixat de caminar pel camp perquè hem descobert que és molt millor el trekking, els escortes han deixat pas als scouts i... quan arriba el fred, ens moquem amb kleenex que són més suaus i netegen millor que els mocadors de paper.
Però no us penseu que és només una qüestió semàntica, no. Aquests canvis en els usos de la llengua han influït en els nostres costums i han millorat molt el nostre aspecte: Les dones ja no utilitzen mitges, sinó panties i els homes ja no portem més calçotets, que els slips són molt més còmodes... i, després d’afaitar-nos ens hi posem after shave, que deixa la cara molt més fresca que el tònic.
Els catalans moderns ja no correm, que córrer és de covards... ara fem footing; no fem cursos especialitzats perquè estem molt ocupats fent masters i gairebé mai aconseguim aparcar però sempre acabem trobant un parking.
Les tècniques de mercat han deixat pas al marketing; l’autoservei s’ha convertit en el self-service; les classificacions ara són el ranking i el representant, el manager. Les persones importants són vips; les memòries portàtils, pen drives; les paradetes de venda, stands; els executius, yuppies; les minyones nannies, i fins i tot, si no ens en sortim, podem tirar de la supernanny.
A l’oficina, el cap està contínuament en meetings o brainstormings, gairebé sempre acompanyat de la public-relations, mentre l’assistant envia mailings i organitza trainings abans d’anar al gimnàs a fer gim-jazz, on es trobarà amb totes les de la jet, que venen de fer-se liftings, i fins i tot potser amb alguna top-model apassionada del menjar light i del body-fitness.
L’arcaic aperitiu ha cedit el seu lloc als cocktails, on ens posem fins les celles de bitter i de roast-beef que, malgrat que a algú li pugui semblar el mateix, engreixa molt menys que la carn.
A la ràdio ja gairebé no queden programes, que han estat substituïts pels magazines, que tenen un format molt més modern... i a la tele, quan el presentador repeteix vàries vegades la paraula OK i es mou com una baldufa per l’escenari... la cosa es diu show, molt diferent, com sabreu, de l’antiquat espectacle. I si el show es centra en el morbo i té carnassa, se’n diu reallity... el qual pot ser més o menys heavy... I ja no hi ha anuncis que interrompin els programes, ara tenim spots que... a més de ser molt millors, et permeten fer zapping.
I és que totes aquestes coses enriqueixen molt.
Bé i acabo, perquè a mesura que vaig pensant què estem fent amb el llenguatge nostre de cada dia em vaig escalfant i... tot i que ara que he pensat una mica sobre la modernitat que implica l’ús d’aquests termes anglesos... ho tinc tot una mica més clar... abans pensava que estava fins els “dallonses” quan en realitat el que passa és que tinc stress.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada