Discos de vinil

(RS94.6 | Anem per feina | “La reflexió” | #10 14/03/2008)

Aquesta setmana he pres consciència de que m’he fet gran. Però no us penseu que m’he dedicat a la meditació transcendental o a la reflexió introspectiva per engrandir el propi autoconeixement, no. El que ha passat és que l’altre dia vaig intentar endreçar el traster i vaig trobar una capsa plena de discos de vinil i de cintes de cassette. I aquesta troballa, com deia, m’ha fet prendre consciència de la meva edat... i és que el meu fill m’ha preguntat que què era això? I quan li he explicat que eren discos, el suport en què s’enregistrava la música abans, m’ha mirat i ha fet una cara com de dir “tio, se t’ha anat l’olla, com vols que aquesta cosa entri a la boca del reproductor de cedés?”. I és que després de 20 anys, o més, que tampoc no porto el compte, després d’una vintena d’anys de cedés, ja hi ha unes quantes generacions que han nascut després i molts d’ells no han vist mai un disc de vinil. Que per cert, no tinc controlat el moment en què ens varem modernitzar i varem començar a pronunciar les sigles “cedé” i vam deixar de dir “compac dís”... bé, segurament la cosa va anar així perquè vist que en aquest país és impossible aprendre idiomes (ja us ho explicaré més a fons això dels idiomes d’aquí a un parell de setmanes) vist això, la nostra intel·ligència pràctica devia decidir que era més fàcil pronunciar les sigles, les inicials... C D... molt millor, oi?

Bé, suposo que molts dels qui m’escolteu recordeu perfectament els vinils, oi? És més, m’hi jugo els dits petits de les mans que la majoria encara en teniu uns quants guardats! I és que som animals de costums i ens costa molt desprendre’ns de fragments de les bandes sonores de la nostra joventut. I a més, tot era millor... que estimulava més, que havies d’estar pendent... I tenia la seva gràcia això de la cara A i la cara B, que o et col·locaves ben a prop del “tocadiscos” o t’havies d’aixecar cada quart d’hora a girar la cara, a canviar el disc... bé quart d’hora si no era un single, que els singles, abans de ser solters intentant lligar en una festa organitzada per i per a ells, abans, els singles eren discos que tenien una cançó a cada cara. Ara, l’encant s’ha perdut... i amb Internet i el format mp3, s’ha acabat tota la gràcia... en un cedé hi caben 100 o 150 temes... i a més els equips reproductors de música tenen un botonet que diu “repeat”... sí, en anglès, novament el tema dels idiomes... que el que fa és, això... repetir, de manera que quan s’acaben els cent i “pico” temes, tornen a sonar... fins que te’n cansis... o... si vols... fins a l’infinit.

Però... aquests joves nascuts en l’era digital no us enganyeu, eh, pensant que nosaltres estàvem molt limitats a l’hora d’escoltar música... no, no us penseu que heu inventat la roda, no, que nosaltres teníem abans pràcticament les mateixes possibilitats que vosaltres ara, eh! Per exemple, això de copiar ja existia, però no passava pel canal d’Internet i tampoc no en dèiem pirateria... del canal en dèiem col·lega i el que fèiem era gravar. Així, era normal dir... “ei, Mick, tu que t’has comprat l’últim de Chuck Berry, perquè no me’l graves” i el Mick s’enrotllava i t’ho gravava... en una cassete... la cara A per una banda i la cara B per l’altra banda. De les cassetes aquestes, els que no èrem políglotes en dèiem “cintes”, perquè eren això... cintes magnètiques. I, seguint amb els exemples, també fèiem muntatges i ens fabricàvem cintes a mida, amb una selecció de les cançons que més ens agradaven... o que més ens convenien... sí, sí, que ens convenien... a veure, qui més i qui menys, quan se’ns presentava la possibilitat de passar una bona estona a soles amb la noia que ens agradava, havíem preparat una cinta personalitzada amb un grapat de cançons romàntiques i que... fent ostentació d’una gran imaginació... havíem agafat el retolador i havíem escrit “lentes”. Ah!!! i les cintes eren regravables!

I, tot i que no hi havia iPods ni mp3s, també en teníem versions portàtils. La versió portàtil per als discos de vinil consistia en uns tocadiscos anomenats “de maleta” que podíem portar de casa en casa per muntar-nos la festa on volguéssim... o més aviat a casa d’aquell els pares del qual no hi fossin. I la versió mòbil de les cintes... se’n deia walkman. El walkman era molt més pràctic que els seus equivalents actuals. Sí, perquè si decidies sortir a fer footing, et col·locaves els cascos i deies quan s’acabi la primera cara me’ torno cap a casa... i ara... tinc un amic que l’altre dia va sortir a fer footing amb el seu iPod i avui ha trucat perquè l’anem a buscar a Finisterre!

En resum, i per acabar, que la tecnologia avança molt però no aporta massa novetats a l’hora de fer segons quines coses. Que tot està inventat i que l’únic que canvia és l’eina. I la nostàlgia és la nostàlgia i per això darrerament molts grups estan traient al mercat també la versió en vinil dels seus cedés. I ara... us deixo, que s’està acabant la cançó i he d’anar a posar la cara B.

Bon cap de setmana i compte si aneu a fer footing!