Ahir va ser festa... la festa del Treball... que, si més no, és curiós dedicar un dia de festa al treball... que queda molt mediterrani això de no anar a treballar per celebrar que es treballa. I avui és festa a Madrid... però no per celebrar el resultat del Barça de dimarts, no. És festa perquè avui fa just 200 anys els madrilenys es van revoltar contra les tropes invasores franceses... que aquí ja marquen diferències respecte de nosaltres... mentre ells festegen l’inici d’una revolta que... els va acabar sortint bé... els catalans celebrem la nostra diada nacional per commemorar una derrota... detalls que ens fan diferents! Si és que allà per la “meseta” tenen un altre “talante”
Pels francesos però, el dia d’avui és una data recurrent... perquè a més del fet que avui fa 200 anys que uns madrilenys torracollons els van començar a desmuntar els plans... avui fa també 40 anys que a París van començar els aldarulls que van iniciar el “maig del
Però vaja... tot això... aquí i ara ens queda una mica lluny... que a nosaltres, per aquestes contrades, el que més ens mola d’aquest inici de maig... és que aquest any... hi ha pont! I no un pont qualsevol, no, que aquest any és un pont que té una certa gràcia... perquè comença amb la festa del treball... i s’acaba amb el dia de la mare... que són les treballadores per excel·lència... Vaja, que les mares són una classe treballadora a part... que són les úniques treballadores que mai no tenen dies lliures... són un col·lectiu sense dret a vacances, amb disponibilitat “full time” i sense negociació col·lectiva... total... un xollo de feina!
Això del dia de la mare... és complicat... perquè toca allà cap a començaments de maig... que no se sap ben bé la data exacta d’un any per l’altre i cal estar una mica pendent perquè no se’t passi. Tot i que comptem amb uns grans aliats que es preocupen per nosaltres: els centres comercials. I com que saben que tenim massa coses al cap, s’encarreguen de fer-nos memòria que arriba el dia de la mare... i ens ho recorden amb prou antelació com perquè tinguem temps suficient de visitar-los i de comprar tot allò que ens han preparat perquè puguem demostrar quant estimem les nostres mares... Perquè tot això de “amb que te’n recordis jo ja en tinc prou” i “no cal que em compris res, amb que em truquis de tant en tant és suficient”... són frases trampa. Sí, els tentacles del consumisme no només ens colpegen a nosaltres... també ataquen les mares... i el seu subconscient espera que haguem passat pel Corte Inglés a comprar aquell pot de perfum que tenia una anunci tan maco... perquè regalar és senyal d’amor... i ens les estimem, oi?
I si la mare en qüestió a més és sogra... raó de més per complir amb els patrons consumistes... perquè al fill o a la filla se li pot perdonar que se n’oblidi... però... si té parella... llavors és culpa de l’altre... que ja se sap, que els gendres i les joves tenen molta mala baba... i segur que a la seva mare sí que li han comprat alguna cosa!
Les mares... estan sempre presents... que sembla que estiguin a tot arreu, que s’acaben assabentant de tot... que dius... com és que no l’han fitxada ja pel servei secret, si no se l’escapa ni una... i jo crec que és que tenen el do de la ubiqüitat, sí, que com que Déu va trobar que això de ser a tot arreu a la vegada era molt cansat... va dir... sabeu que?... que crearé les mares... i realment hi ha algunes que fan una feina de seguiment... divina!
I quan dic que estan a tot arreu, vull dir a tot arreu... i molt especialment al llenguatge! Perquè hi ha la tira d’expressions on apareixen les mares... que per exclamar diem mare meva!, quan ens anem del tema que estem tractant diem que ens hem anat de mare, d’aquell que ho vol tot diem que vol la mare i els pardalets i quan no ens ve de gust fer alguna cosa diem que ho faci ta mare!
I... mare meva! m’estic anant de mare i s’ha fet massa tard! Que encara he d’anar de compres que la meva mare es mereix la mare i els pardalets.
Bon cap de setmana i no sigueu garrepes... que mare només hi ha una!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada